La crisi de la Covid-19 deixarà una empremta profunda a la nostra societat. Aquest daltabaix, que ha alentit i afeblit l'activitat econòmica, cultural..., ha accentuat una transformació en les formes d'interactuar i en els valors. S'han multiplicat les ocasions de comunicació a distància gestionades amb el suport audiovisual de les plataformes que aprofiten les possibilitats que ofereix internet. I aquest no és un fenomen circumstancial i passatger. L'aprenentatge d'aquestes eines deixarà com a llegat l'hàbit de fer-ne ús d'una manera quotidiana. M'he referit també als valors. Un aspecte on l'impacte d'aquest episodi reforça una tendència és el de l'actitud crítica de les generacions emergents, que qüestionen el consumisme immoderat i la insensibilitat respecte a l'efecte dels nostres actes en la natura. S'han acceptat les restriccions a la llibertat imposades per protegir la salut pública, però sense obviar una reflexió exigent sobre l'arbitrarietat d'algunes de les mesures adoptades. S'han acabat les actituds resignades i de tantsemenfotisme. A Catalunya els últims dotze anys han estat vertiginosos: la crisi econòmica, el procés sobiranista i la pandèmia de la Covid-10 s'han anat ja no tan sols succeint, sinó acumulant, amb una població mobilitzada i compromesa, que s'ha trobat, gairebé sense transició, enmig de fortes oscil·lacions entre la inquietud per la incertesa, l'angoixa davant de les circumstàncies adverses i l'entusiasme esperançat. Joves que ara fa deu anys van haver de superar enormes entrebancs per aconseguir una feina estable ara es tornen a trobar davant d'un escenari d'una gran fragilitat laboral. I pel camí hem viscut les sotragades que ha hagut d'afrontar l'autogovern de Catalunya amb la catastròfica Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut l'any 2010, les votacions del 9 de novembre de 2014 i de l'1 d'octubre de 2017, l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, el judici i la sentència dels presos polítics al Tribunal Suprem i l'exili del president de la Generalitat a Waterloo, al costat d'altres personalitats refugiades a Bèlgica, Suïssa o Escòcia. Els esdeveniments s'han anat encavalcant, però no ens podem permetre, atrapats en la immediatesa, menystenir altres realitats subjacents o confluents. Sense la crisi econòmica d'ara fa dotze anys i l'asfíxia política, el sistema català de salut hauria estat en unes condicions més favorables per donar resposta adequadament a l'expansió de la Covid-19. Alguns recordem la conversa entre Daniel de Alfonso i el ministre Jorge Fernández Díaz, amb aquella afirmació indecent: «Les hemos destrozado el sistema sanitario». I enmig de la lluita contra el coronavirus seria injust oblidar els dirigents cívics i polítics o els cantants que són a la presó i a l'exili perquè van actuar d'acord amb les seves conviccions i en defensa de la llibertat. En aquest sentit, més enllà dels textos escrits pels propis protagonistes, em sembla una aportació fonamental el llibre de David Ferrer Des de l'exili.