I va arribar un silenci eixordador teixit de pors, angoixes, incerteses. La vida es va aturar bruscament i a l'escena van sortir els actors principals d'aquesta obra de ciència-ficció i drama bar-roc. No pas futbolistes. Sota els focus han brillat amb llum pròpia infermeres, farmacèutiques, metgesses, botigueres, repartidores, dependentes, treballadors del servei de recollida de la brossa, dels escorxadors, pagesos, transportistes i tanta altra bona gent, aquesta sí, essencial per a la vida.
La primavera ha esclatat durant el gran silenci i l'hem admirat des de la finestra de casa meravellats primer, delerosos després i, finalment, ens ha sadollat els sentits descobrint una vegada més la sort que tenim de viure dins de quadres impressionistes. Impagable.
Ens han aixecat l'arrest domiciliari concebut per urbanites en despatxos de les grans ciutats que a pagès s'hauria pogut fer molt diferent i adaptat a les característiques de cada territori. Ara, ens acostumem a una nova vida confinada, desinfectada. Mascaretes FFP2, quirúrgiques, proves PCR, ERTO, Sepe, guants, viseres, dos metres de distància, gel hidroalcohòlic, cues, nova normalitat... què coi deu ser, això?
No. No tot anirà bé. És clar. Però farem el que estigui a les nostres mans perquè hi vagi i per seguir endavant. Per cert: com esteu?
