Aquest 2020 el món commemora l'Any Beethoven, en complir-se el 250è aniversari del naixement del gran geni de la música. Arreu del món hi havia projectats innombrables esdeveniments (concerts, conferències...), i molt especialment, a Bonn, ciutat de naixença del mestre, i a Viena, la de la seva obra i mort. Molts han estat suspesos «sine die» per causa de les tràgiques circumstàncies que avui es viuen.
El nostre Palau de la Música encara fou a temps d'oferir la integral de les nou simfonies sota l'eminent batuta de John Eliot Gardiner, cicle al qual no vaig poder assistir, malgrat el meu desig.
El confinament que ens ha tocat viure ens fa acudir sovint a monòtones evasions físiques o espirituals per alleugerir l'avorriment. Altrament, desperta en nosaltres desitjos d'alliberament interior endinsant-nos en els hàbits enyorats i en les afeccions predilectes.
En el meu cas personal, honestament em confesso amant de la música clàssica i especialment de la de Ludwig van Beethoven, un home profundament convençut del valor de l'art com a fonamental impuls en la transformació del món. Les seves simfonies i les sonates per a piano m'han estat consoladores prioritàries en aquesta obligada clausura.
El compositor anglès Ralph Vaughan Williams solia repetir: «Quan penso en l'eternitat em ve al cap Beethoven, el més profund dels compositors del Romanticisme».
Sense constituir cap corrent filosòfic, el Romanticisme fou un moviment cultural i artístic, amb extraordinària influència política, que es desenvolupà entre final del segle XVIII i principi del XIX i contribuí a consolidar les identitats nacionals europees. Jean-Jacques Rousseau amb el seu llibre El Contracte Social n'esdevingué el precursor, trencant amb el restringit classicisme anterior i defensant un heroic futur amarat d'esperit universal que ens pretenia fer eternament lliures. Les simfonies de Beethoven transmeten aquest transcendent i sublim missatge de llibertat. Per resumir, n'esmento tres:
La Tercera o «Heroica», expressament la batejà ell amb el nom de «Bonaparte», com a símbol culminant de l'esperit alliberador de la Revolució Francesa. Però en el moment d'autoproclamar-se aquest Emperador i personificador de l'autoritarisme, provocà en el compositor una ràbia tan incontenible que li feu esquinçar la primera pàgina de la partitura i esborrar el nom de la composició.
La Sisena o «Pastoral» és una impressionant expressió de sensacions tal com si d'una policromada pintura es tractés, definint el paisatge com a generós i amplíssim marc de tons alliberadors.
I, finalment, la «Novena», solemne i alliçonadora història. Beethoven, ja anys abans de compondre-la, pensava concloure-la amb quartet i cor incloent-hi la lletra de l'excelsa «Oda a l'Alegria» (Ode an die Freude), del gran poeta romàntic Friedrich Schiller. L'esperit del poema és l'anhel d'una fraternitat universal que hauria de dur-nos a una humanitat ideal, lliure de rancúnies i tiranies.
Diuen els cronistes de l'època que Beethoven opinava que el títol més adient a l'esperit del poema hauria consistit a substituir la paraula freude (alegria) per freiheit (llibertat).
Hagueren de transcórrer quasi dos segles. Fou en el Nadal gloriós del 1989, quan a Berlín se celebrava la reunificació de les dues Alemanyes amb un magne concert. La Novena Simfonia dirigida pel gran Leonard Berstein, que per primera vegada a la història ordenà, en la coral final, alterar el mot freude per freiheit. No sabem si Schiller ho hauria acceptat. Però pogué més la simfonia de Beethoven, excel·lència de l'art romàntic on músics, pintors i escriptors comparteixen una transcendència denominada llibertat.
