Teníem plans» és el títol de l'article que vaig escriure i publicar el 13 de març. El 13 març era just el dia que començava tot, tot i que encara no sabíem que realment era el dia que s'acabaven moltes coses. Per començar-ne de noves. Ni que sigui per fases. El 13 de març ja vèiem que ens vèiem abocats a canviar els plans que teníem perquè els plans que havíem fet donaven per fet i per suposat que la vida seguiria sempre igual. Que la vida ens seguiria somrient o castigant segons els dies però que nosaltres seguiríem essent amos i senyors de nosaltres i dels nostres moviments. Error. Qui ens ho havia de dir. El dia 13 de març ens van confessar amb una penitència anomenada confinament i una setmana després ens hi afegien el «total» per estar segurs, una, que no ens mouríem de casa i, dues, que així potser aprendríem alguna cosa. És clar que els que ens ho van dir han resultat ser els pitjors mestres, amb la qual cosa, durant el confinament, cadascú ha hagut de fer la feina d'aprendre i desaprendre, sols. Que és com s'aprenen les coses. Teníem plans, sí, i després? Jo, el confinament, me l'he agafat de dins cap enfora. Amb calma i amb neguit. Primer en xoc per l'aturada, ho reconec, i després per l'estocada cultural. Però me l'he agafat bé malgrat un munt de veus exteriors o oficials que convidaven a prendre-s'ho de la pitjor manera. No estem en bones mans, això també ho sabem. I me l'he pres bé malgrat la facturació zero, malgrat tota l'economia en crac i el que vindrà. Això ho sabem i ho patirem, que ja ho sabem, des d'ara i durant un munt de temps. I potser no ens ens sortirem. Me l'he pres bé, el confinament, excepte quan les UCI i els morts m'han fet prendre més consciència encara de la grandesa i la fragilitat de viure. Me l'he pres de veres i decidit a sortir-ne diferent i, si pot ser, no fer-ho sol en aquest canvi de plans que, penso i sento, haurem de compartir. Quins són els teus plans? Quins són els meus plans? Viure. I aplicar-me allò que en els dies més durs del confinament ens dèiem cap endins prometent-nos que no ho oblidaríem en sortir. Ara toca posar-ho en pràctica: les petites coses, el contacte, les persones, allò essencial i el respecte vers tot. Que vol dir canviar d'hàbits i de receptes, com una que vaig fer cuinant a casa un arròs: menys quantitat i més qualitat, menys por i més prudència. Confiança i responsabilitat. Exigència i empatia. Predicar i practicar. Donar sense esperar rebre. Allò petit és gran. El món és local. Esperit crític amb esperit constructiu. «Jo» no és millor que «nosaltres». Aprendre essencial i desaprendre superflu. Aquesta és la meva recepta i aquests són els meus (nous) plans, i si en vols saber més detalls, ens trobem, ara que podrem fer-ho, i construïm, compartim, conspirem positivament de nou. Ah! I per cert, l'arròs em va quedar boníssim. Diuen.
