Ronald Reagan gestionava els assumptes més complexos que es pugui imaginar, però no admetia cap informe de més de trenta línies. En un temps en què l'esquerra il·lustrada encara ostentava una indiscutida hegemonia intel·lectual (no com ara), la seva figura a mig camí entre James Stewart i John Wayne generava tota mena de caricatures: Reagan el simple, el ruc, el ninot. Era risible, sí. Però pocs presidents nord-americans poden exhibir el seu llegat: va convertir el neoliberalisme en el nou cànon universal, va forçar la caiguda de la URSS i va aconseguir fer creure que el seu havia estat un mandat de capitalisme ultraortodox quan, en realitat, va deixar Estats Units amb un nivell de deute públic mai vist. Com ho va aconseguir? Hi van intervenir molts factors, però el resum és que Reagan era un home enormement afortunat. Un exemple destaca entre els molts de possibles: la crisi dels ostatges, que li va regalar la Casa Blanca i li hauria pogut amargar el mandat, es va resoldre sola quan feia quatre dies que era al càrrec. Per comparació amb Trump, Reagan sembla ara un empelt de Kissinger i Napoleó. Ara, l'idiota és Trump. Sí, és un malalt mental diagnosticable, i a hores d'ara ja hauria d'haver estat declarat mèdicament inelegible. Però no. No l'està tombant ni el virus. Trump té cara més sort que Reagan. I el pitjor pot estar per arribar.