Que els mamífers depenem en gran mesura de la llet per sobreviure -especialment quan som nadons- és un fet inqüestionable. De la gran importància que donem, doncs, a aquest líquid blanquinós, de grans propietats energètiques, que conté calci, proteïnes, glúcids, aigua, etc., en tenim una bona mostra en expressions populars com la clàssica que parla de tenir «mala llet» quan volem dir que algú està malhumorat o bé que es manifesta malcarat i agressiu.
Sentint-ho molt pels que no en tenen -possiblement la majoria silenciosa, m'agradaria pensar!- he constatat, una vegada més, que els dirigents espanyols -polítics, sobretot, i de tota mena d'ideologies- destil·len una mala llet, més o menys dissimulada, quan parlen de Catalunya. Ho hem vist durant tot l'estira-i-arronsa amb el Govern català en la gestió de la tristament famosa pandèmia que tenim al damunt. Però això ja ve de lluny i és molt profund en el seu tarannà, naturalment.
En efecte, sempre estan atents a veure què fem des d'aquí per sortir seguidament a rebatre-ho de males maneres, sense cap tipus de complexos. Fins a un cert punt admeten formalment el diàleg entre posicions enfrontades, però quan veuen que tenen les de perdre juguen amb les cartes marcades i l'àrbitre a favor, utilitzant el corró demogràfic bastit a partir d'una legislació feta a la seva mida. I si no és el cas, la rebreguen tant com poden. Cal recordar de nou l'aplicació discrecional de l'article 155 de la Constitució o la recentralització unilateral utilitzant l'estat d'alarma que encara patim, el qual ens ha portat a tenir la pitjor ràtio mundial de morts per coronavirus?
Però és que podem anar encara més enllà. Hi ha una falta d'empatia brutal, que enfonsa les seves arrels en la voluntat unificadora de tota la península (bé, de Portugal ja se n'han desentès) a imatge i semblança seva. I no haver-ho aconseguit els treu de polleguera. Conceptualment el conflicte és inevitable i motor de progrés al llarg de la història. La majoria de drets avui aconseguits (compte, però, a no perdre'ls!) quan es reclamaren per primera vegada van tenir d'entrada un «no» per resposta. A més a més tots els camins teòricament democràtics per plantejar una sobirania -ni que sigui compartida- queden col·lapsats i inhabilitats sense manies de seguida que es posen sobre la taula. I de la manera més primària possible, o sigui, desacreditant l'interlocutor i despullant-lo de la seva condició de subjecte polític i/o nacional.
I no, no estic pas parlant ara d'estratègies i de partits. Aquí hi ha molt a dir, és clar: de les misèries morals i intel·lectuals dels uns i dels altres, com també de la poca voluntat d'anar més enllà del discursos bonics per a llurs parròquies. Em refereixo, de fet, a la feble voluntat democràtica existent en aquest Estat, especialment per part dels que tenen la paella pel mànec. No pot ser que funcionaris de l'Estat, teòricament servidors dels ciutadans que els paguem, tinguin una prepotència patològica. De manera general i especialment contra els catalans. Ja sé que es tracta d'una anècdota, però és en aquest sentit ben significatiu l'ambient que descriu Joan Bonanit al seu llibre Història d'un crit (ed. Comanegra) quan va anar a declarar al Tribunal Suprem, reflectit a les pàgines 130-133. També ho és la persecució judicial contra Jordi Pesarrodona per haver plantat cara a la repressió amb un inofensiu, però contundent, nas vermell de pallasso. En podeu llegir la trajectòria personal i aquest episodi a l'obra d'Emma Cachón Una qüestió de nassos, editada per Efadós.
Espero que aquestes llargues setmanes de retir confinat ens hagin servit per recuperar forces, conèixer millor el contrincant i definir noves maneres d'encarar el nostre futur immediat amb més eficiència. Ara ja ens queda prou clar que no hi ha ningú a l'altra banda amb ganes reals de negociar res. El govern teòricament més progressista de la història espanyola s'ha amagat rere l'estructura militar, sense cap rubor. I quan parla o actua ho fa amb la mateixa prepotència i mala llet de sempre. Amb això queda tot dit!
