És una església, també anomenada de Santa Maria de Pinós, en el terme municipal berguedà de Santa Maria de Merlès, un dels espais més marians que hi pugui haver per la referència de la Mare de Déu en la duplicitat del nom i també en la denominació de la ubicació on es troba.
Aquesta església es troba situada dins del que fou el terme del castell de Merlès, en un altiplà amb un esguard privilegiat i que, en el temps, ha depès de Sant Pau de Pinós i de Sant Martí de Merlès, a partir del 1778 i fins a l'actualitat.
Tot i que el terme de Pinós ja apareix esmentat el 893, en l'acta de consagració de Santa Maria de Merlès, l'església no és citada fins al 1085 amb motiu d'una permuta de terres a Santa Maria de Pinosetis, i el 1170, amb una deixa que fa Guillem de Lluçà, moment a partir del qual apareix com un santuari que experimenta un gran fervor marià.
Es tracta d'un temple romànic del segle XII, d'una única nau, orientada de ponent a llevant, on conclou amb un absis semicircular. L'edifici, amb el pas del temps, experimentà algunes incorporacions, com, en el 1803, amb la construcció d'un porxo; i en el 1865, amb actuacions com l'interior arrebossat i la restauració del terra i del teulat; així com més tard es va afegir la sagristia a la paret de migjorn.
La nau està coberta amb volta de canó de mig punt, reforçada per arcs torals, que es converteix en volta de quart d'esfera en arribar a l'absis, amb un arc toral com a pas de connexió. L'edifici romànic tenia únicament dues finestres de doble esqueixada, coronades per un arc de mig punt adovellat, l'una al mig de l'absis i l'altra al començament del mur de migjorn, que actualment estan tapades; per la qual cosa s'obriren un rosetó i una finestra, ambdós moderns, a les parets de ponent i de tramuntana, respectivament. Així com la porta que estava oberta a migjorn, on encara es pot endevinar la seva ubicació, i posteriorment es traslladà a ponent, precedida per una porxada al segle XIX, que es presenta com a pòrtic arrecerat en el frontispici, sobre el qual s'alça un campanar en forma de tor-re, de base quadrangular, una de les parets del qual coincideix com a prolongació de la paret de ponent del temple.
La part més interessant d'aquesta església és la decoració llombarda que es conserva a l'exterior de l'absis, on es poden apreciar les arcuacions cegues, en grups de tres i separades per les bandes llombardes verticals que descansen en una quasi imperceptible peanya que giravolta tota la semicircumferència absidal.
Resulta sorprenent l'harmonia que els segles han obrat en aquest conjunt, perfectament encoblat, com si la sensibilitat constructora del moment sabés fer-hi una evolució lògica de l'estil, sense que res sobresalti ni faci afront a tot el que hi havia. Com si tota l'edificació es desplegués a llevant, amb la calidesa semicircular de l'absis, que acull en el seu interior, l'altar del sacrifici; la sagristia a migjorn com cercant la llum solar; l'entrada porxada a ponent, per anticipar o prolongar els oficis religiosos amb les cuites humanes i de treball; i evitant, això sí, el rigor de tramuntana, i sense brindar cap possibilitat ni al fred, al vent o la humanitat.
Sorprèn però una mica l'aspecte de l'atri que ens rep en el frontal del temple, com si fossin els braços de la mare celestial que ens surten a trobar per alleugerir els nostres cors pesarosos de càrregues feixugues i tribulacions; traspassar aquell portal un xic matusser que ens separa del petit santuari i endinsar-nos en la llum del seu interior, com si fos l'esguard de Santa Maria del Ginebret qui dissipés l'angoixa, el patiment i la foscor.
