Lentament es van aixecant les boires grises del confinament. Aviat iniciarem no només la reconstrucció. També l'organització d'una nova forma de vida. Si més no fins que arribi l'esperada immunització i aprenguem a viure millor preparats per l'atac de qualsevol cosí germà de la Covid-19. Ens queda mirar l'estesa de morts. Els que ens han deixat en aquesta pandèmia i que volem acomiadar com es mereixen i aquest altres cadàvers que també ha deixat el confinament: atur, pobresa, por, vergonya pròpia i aliena, estranyesa, desconfiança, perplexitat?.
Aquest virus ha vingut a infectar una societat que ja n'estava, de malalta. Malalta de soledat i de buit. Primer vam veure com s'aixecaven els murs davant dels refugiats. Després van venir els murs entre nosaltres paradigmàticament exposats en forma d'incapacitat política pel diàleg i la comprensió mútua o, si es prefereix, alimentats per l'egoisme i els interessos partidistes que pocs han tingut la decència de contenir en aquests dies foscos. Finalment ha arribat el temps del mur en forma d'inevitables mascaretes i guants que hem de portar posats per protegir-nos els uns dels altres.
Aquestes setmanes he vist matrimonis saltar pels aires, homes i dones en equilibri precari fets un cabdell esgarriat esperant que això passi d'una vegada, agradant-se menys a si mateixos perquè han vist en acció la seva pitjor versió. I és que l'home està fet per viure en societat. Quan li manca aquesta dimensió comunitària, per petita que pugui ser, feta del «com va?» en el supermercat, de la trobada al cafè, de la discussió sobre el penal o de la crítica a la parella tot prenent un vermut, es fa petit, es debilita i s'enlletgeix. Si a més el deixes a casa sense poder sortir a construir el món treballant, la conseqüència és la depressió.
Però hi ha excepcions. És evident i no són poques. Les hem llegit a la premsa aquests dies. Hi ha qui ha redescobert la relació amb els seus fills i la vida familiar, hi ha els homes d'alçada que han donat temps, diners, salut i hores de son a la resta, alguns d'ells, fins i tot (i aquests són els millors), ho han fet sense esperar res a canvi o sense demanar-ho, que no és ben bé el mateix però tant se val.
¿Quina és la diferència entre uns i altres? ¿És que existeixen condicions genètiques que marquen el caràcter, la positivitat, el temperament joliu en una situació com aquesta? ¿Quin estrany arbitri separa mesquinesa i egoisme de generositat i lliurament heroic en un home? ¿Es pot educar per ésser home d'un tipus o d'un altre?
He de reconèixer amb un cert punt de vergonya que jo em debato entre aquests dos extrems i que, en una certa reproducció vital de l'estrany cas del Doctor Jekyll i el senyor Hyde, puc recórrer en un sol dia diverses vegades l'arc que va des d'una posició a la contrària. Si finalment hem de concloure que ambdós personatges conviuen dins del mateix home, no seré jo qui posi el crit al cel. El que m'interessa és saber si hi ha condicions que possibiliten que la bèstia deixi pas a la bellesa que hi ha a l'interior de les ànimes. I és que en això ens hi va la vida bona en un món que està col·lapsant al damunt dels nostres caps.
Vaig començar el confinament convençut que calia prendre nota de les petites coses en les quals hom pot trobar la veritat. I ho he fet. He descobert una bellesa intensa -amb aquella promesa d'eternitat que tenen les coses que calen ben endins- en el perdó discret i silenciós a la taula parada després d'una bronca; en el cafè preparat i ofert a mitja tarda, com qui no vol la cosa, en un dia aspre i difícil; en l'espurna de llum d'uns ulls que et miren sense tenir en compte el teu no res, en «l'estrany poder que ens fa creure en la sortida», com diuen els Amics de les Arts, que fa que en el «moment més fosc de tots hi hagi tanta vida».
Però he descobert més coses. Els meus ulls no poden, per ells mateixos, veure l'amagat en la petitesa de les coses. Aquests dies ha estat només en l'experiència de ser estimat quan s'ha desvetllat el misteri que hi havia dins de cada cosa. És quelcom que no és meu. Necessito ser estimat i saber-ho per poder copsar la profunditat de la realitat que tinc davant dels meus ulls. Quanta raó tenia sant Tomàs d'Aquino quan va fonamentar la vida humana en «l'afecte que principalment la sosté», i és que, com diria Guardini, «en l'experiència d'una gran amor tot el que succeeix es torna un esdeveniment en el seu àmbit».
Aquest és el moll de l'ós de l'educació: comunicar a qui tens al davant, en tota circumstància, que és estimat i esperat. La paraula, el gest, la passió pel coneixement, l'exigència i la mirada cerquen donar a conèixer a l'educand l'amor del qual tot home és objecte i així pugui vibrar amb la veritat i la bellesa amagades en el més petit i humil copsant, amb sorpresa, que és estimat novament en el mateix acte de conèixer-les.
