Faig examen de consciència i confesso: tinc gelosia. Em sento gelós de les persones que ja celebren la fi del confinament encara que no s'hagi dictat, i es lliuren a les activitats festives que abans solien fer encara que continuïn prohibides. En canvi, jo no puc ocupar el lleure en allò que m'agrada, que és passejar vora el mar, sentir les onades o el xipolleig, entretancar les parpelles davant l'excés de sol reflectit a l'aigua. Tot això no puc fer-ho perquè la regió sanitària de Manresa no té vistes marines, i el parc de l'Agulla és tancat. Mentrestant, a tocar de casa, una multitud decideix que els límits ja no valen, i a veure qui és el policia que comença a posar multes, per molt que les prometi el conseller Buch. Què farà, enviar la Brimo?
Els quatre adolescents que solien passar els vespres d'estiu en un banc, espatlla contra espatlla, mirant vídeos al mòbil o sacsejant-se al ritme d'una música sincopada, ho tornen a fer, no cal dir que sense mascareta. Ni protecció ni distància, i mira que s'hi estan estona. Desafien totes les fases i totes les ordres ministerials. Igual que les famílies que formen colles joioses mentre la mainada gasta patinet en hores que hauria d'estar fent nones. Si no cabem a les terrases, al parc hi ha espai per seure. La primavera escampa aires de llibertat a les places i als carrers. Oi que el doctor aquell de les celles diu que la cosa va molt millor? Oi que tothom excepte el Govern diu que ja no cal l'estat d'alarma? Doncs ja n'hi ha prou de romanços. Ho expliquen als grups de whatsapp: tot plegat és una maniobra política per ensorrar l'economia. Whatsapp és el nou ter-ritori del cunyadisme
Estic gelós d'aquestes persones perquè jo no goso cometre la infracció equivalent, que d'acord amb les meves preferències consistiria a pujar al cotxe i no parar fins al racó del coster marítim al qual m'he afeccionat els dar-rers anys. Tinc la impressió que allunyar-me de casa més de cent quilòmetres mereixeria un retret força superior a seure una estona de massa en un banc del propi barri.
Em pregunto si soc poruc de mena, però m'estimo més pensar que em refrena l'impuls moral de no fer el que no voldria que fes tothom. Malgrat que, al capdavall, fer-ho sigui la solució. Si el poble mana, i la veu del poble diu que podem sortir en massa a la via pública sense distàncies ni mascaretes, no hi ha motiu per mantenir els manresans lluny de les platges. De les marítimes, vull dir; la riera de Merlès no compta.
