En l'edició de diumenge, a la portada de La Vanguardia hi apareixia destacadament Anna Forcada, gerent de l'atenció primària de la Catalunya Central. El dia abans, tot i que amb «c» minúscula com al títol, ens convertíem en un element destacat de la roda de premsa del Gobierno de España. No recordo, en tots aquests anys de cronista, res similar. Mai abans, la unitat geogràfica del centre català havia estat citada en un fòrum així. A Espanya no existíem. Ara ens han mencionat. La servitud de tenir Barcelona tan a prop i tan lluny es combinava amb la nostra condició de pocs i poc avinguts per quedar en la irrellevància hispana. Ha resultat que ser una regió sanitària amb una realitat pandèmica diferent de la de la metròpoli barcelonina ens ha posat a l'aparador. Per primera vegada som un subjecte (encara no sé si actiu o passiu) citat també als diaris de Madrid i a les pàgines més llegides, les de política. El digital de dretes El Confidencial ens ha d'ubicar a partir de les ciutats de Vic, Manresa i Berga. Solsona la fan més lleidatana i Igualada és per a ells part de la gran conurbació.
Tot plegat podria quedar en anècdotes per a un opinador, però la continuació d'aquesta dinàmica en clau domèstica és inajornable. A vista de plànol, resultem ser la zona més gran del Principat. En les altres variables econòmiques i demogràfiques gemeguem i anem justos. A partir d'aquesta realitat, potser seria el moment de pensar en nous reptes. Mentre sembla enquadrada la malaltia xinesa (segons la terminologia de Trump), hauríem de dissenyar el nostre futur a partir d'una nova normalitat. Es viatjarà menys i a prop. Amb cotxe en lloc de vols intercontinentals. Les economies es replegaran i algunes indústries retornaran d'Àsia. Turisme proper i fabricació local són dos fonaments confirmats que ens queden com un vestit a mida. Ens convoquen nítidament. Se'ns han acabat els arguments reduccionistes i les excuses de perdedors. Si no ho aprofitem, caldrà inventar-ne de noves perquè les habituals ja no serviran. Els de les vacances de Carib barat o Bali massificat, miraran el que tenen a l'abast. A la platja, de moment, no hi cabran. Per tant, els hotels (pocs) i les cases rurals (moltes) del Berguedà, del Solsonès i fins i tot del Bages seran els punts on estiuejar. I al costat, obligats a conviure amb un cert ordre, noves fàbriques o centres productius.
No seria una vana il·lusió si sabéssim mostrar la nostra modesta lluentor. Estem apagats perquè un gran astre ens neutralitza. Hem de deixar de ser-ne un satèl·lit per ser un planeta menor. Sí, petit, però amb òrbita pròpia. L'oferta de lleure i gastronomia és única i diferent. La clau en la vida i en la feina és la diferenciació. Desmarcar-se de la majoria per emergir amb una novetat és el trajecte. I per a la indústria ara és l'hora. Enmig d'ERTOS i incògnites ens hem de preparar per competir per preu. Per ser més barats que els de Gavà, per tenir terrenys més accessibles que els prohibitius del Vallès, per repatriar el talent fugit vivint a l'Eixample i que espera una oferta de treball de qualitat per tornar a casa. Engi-nyers i tècnics d'aquí són una diàspora que enyora retornar on va a néixer i on pot sortir amb la bici de muntanya des de casa. Hem de vendre sense manies una nova forma de vida i treball. Els ecologistes immobilistes han de saber que, si tinc raó, és possible que pugin els lloguers però més pujaran els sous i les oportunitats. A més a més, han de tenir en compte que han copat totes les feines de funcionaris i les generacions que venen necessitaran llocs de feina. En l'àmbit privat, perquè a l'administració no n'hi caben més tret dels cooptats (una mena de secta).
