Aquesta semblava, fins ahir, la setmana dels petits miracles. Per a algú per a qui els llibres i els cafès són consubstancials al fet de respirar, trobar un llibre que desitges quan no t'ho esperes provoca una pujada d'adrenalina comparable al fet de ficar la mà en la butxaca interior de la jaqueta texana i arreplegar 20 euros oblidats de l'estiu passat. És un símil una mica materialista, sí, però prenguin-s'ho com l'alegria de la troballa inesperada. Diumenge, mentre feia cua a l'exterior del quiosc on compro els diaris des que es va decretar l'estat d'alarma, vaig entretenir la mirada en l'aparador. I allí, esperant-me de feia dos dies o des del mateix matí, reposava El infinito en un junco (Siruela) d'Irene Vallejo, un assaig que homenatja els llibres i que feia mesos que tenia apuntat en la meva caòtica llista mental de lectures per adquirir si Sant Jordi hagués existit. La llibretera berguedana Nèlida Fornell, que el va recomanar en aquest diari el 23 d'abril, em va refermar en el desig. «L'embolico?», em va demanar el quiosquer. «No, no cal», li vaig dir. Sense llacet, ja era un regal. L'endemà, dilluns, en tornar del quiosc, vaig fer un cafè en una terrassa després de dos mesos. I tot va semblar que tornava a una normalitat que sabem fictícia perquè la mort ens colpeja. Avui a tu, ahir a nosaltres. Sense miracles. Ni petits ni grans.
