En el cas hipotètic que un amic de Barcelona, interessat a fugir del brogit de la gran ciutat per instal·lar-se en un entorn menys bulliciós, més amable i més saludable, em demanés com es viu a Manresa, li parlaria de la bona assistència sanitària, de la magnífica anella verda, del ric teixit social i associatiu, del dinamisme de la gent de la Catalunya Central i de l'àmplia oferta cultural, acadèmica, esportiva, gastronòmica i de lleure. Però, per ser justos, també li parlaria de la conflictivitat creixent que es viu en alguns barris, no prou mitigada per la inoperància o la impotència de qui està a les seves mans de resoldre-ho, de l'elevat preu dels lloguers que no deixen de créixer, de la degradació pandèmica del barri vell, de la quasi inexistència d'aparcament públic o de baix cost, del lent i sovint accidentat transport de passatgers amb la capital i de les precàries condicions de vida de molts habitants. Crida l'atenció com, davant la proliferació d'aldarulls provocats pels busca-raons i els trinxeraires de sempre (alguns dels quals han estat identificats i detinguts més de vint vegades), tot siguin excuses. Els encarregats de mantenir l'ordre s'escuden en els polítics, els polítics en les restriccions legals, i els uns i els altres retreuen als ciutadans que no denuncien prou, com si denunciar servís de gran cosa. Abans que Manresa es converteixi en una Badalona 2, estaria bé que els seus governants expliquessin quin model de ciutat proposen i, en conseqüència, quins recursos reals pensen dedicar-hi i quines actuacions estan disposats a emprendre. Sempre s'ha dit que voler és poder, que en aquest cas es tradueix en voluntat política. Segurament hi és, aquesta voluntat: només cal posar-la en pràctica. I si no es pot, bé caldria explicar-ne el perquè. De moment, si un amic em demana com es viu a Manresa, li diré que prou bé, però que, mudança per mudança, farà bé de mirar-s'ho des de Callús, Sant Fruitós o Santpedor. Excepte, és clar, que sigui amant dels balls de bastons.