Amb el mateix desfici que el Teo, personatge de l' Amarcord felliniana, bramava dalt d'un arbre «io voglio una donna!», hem vist córrer per la sorra un home enfollit cap a l'aigua, a la platja de Barcelona. El Teo vivia reclòs en un asil de mala mort en la Itàlia feixista de Mussolini, i el dia que el van deixar sortir a passejar pretenia treure el ventre de tanta pena acumulada. Al capvespre, amb bones paraules, una monja el va fer baixar de l'arbre per tornar al clos, mansoi, aparentment resignat. Com ell, una multitud de barcelonins han hagut de plegar veles després d'haver-se llançat amb desfici a la platja el dia que -un dia més- un (i)responsable va informar malament del que es podia fer i el que no estava permès en la sui generis fase 0,5 del desconfinament. Aquí no hi ha hagut monja, sinó agent de l'autoritat adoctrinat en la Llei Mordassa.

La imatge del jove desficiat corrent per la sorra resumeix molt bé l'estat anímic de molta gent després de dos mesos de viure com ermitans. Tanmateix, l'abstinència no ha estat pas aixecada totalment i no sembla que sigui prudent fer-ho en les properes setmanes. Caldrà tenir paciència i dos dits de front més que el que lluïa aquella senyora que s'encarava a qui li recriminava que estigués a la platja amb la criatura, quan encara no hi havia fases de desescalada: «Per què no m'hi puc estar? No hi ha ningú, no molesto ni encomano res a ningú!». És clar, com que era l'única mal educada que se saltava les normes...

Possiblement, al Teo desesperat li passaria el mateix que a molta gent ara, amb el desfici per prendre un cafè, o fer la cerveseta i l'entrepanet de mig matí en una terrassa. Les imatges que circulen aquests dies dels espais guanyats a la via pública són una rèplica de la que transmetia el personatge enfilat a l'arbre. Per no parlar del desfici sobtat i multitudinari per fer esport, córrer, anar en bicicleta, caminar... i comprar! Comprar, anar de botigues ha estat un desfogament per a molta gent, i un respir per al comerç local. Tothom hi ha posat el que li tocava de la seva part: a les botigues, a les perruqueries, a les terrasses es desviuen per atendre, servir i garantir el compliment de la normativa sanitària. Una altra cosa és la part que hi posa el client: tant dejuni forçat ens ha tornat un pèl irresponsables, o poc respectuosos, o indisciplinats, o passotes, o una mica de tot. Ara ja no es veu gaire gent aplaudint ni cantant des dels balcons. Ni circulen tants whats, ni acudits sobre polítics ineficients. I el campi qui vulgui de les mascaretes clama al cel.

I no deu ser perquè el problema hagi desaparegut. El del coronavirus, i el dels governants. D'una banda, les xifres de la pandèmia són tossudes i, per molt que baixin, continuen sent esgarrifoses. O no ho és una setantena de morts i 600 nous contagis diàriament? Tothom té clar que no corre perill d'infecció a títol personal ni familiar? I de l'altra banda, la dels polítics que han de salvar la pàtria de virus, d'independentistes, d'unionistes, de franquistes i de la-que-ens-ve-a-sobre per molt que s'hi esforcin per evitar-ho, no sembla que siguin els més adequats per resoldre el problema. Més aviat estan desficiats per manar al preu que sigui, i només saben bramar.