Una parella gran que ha compartit llit i sofà durant quaranta anys baixa pel Passeig de Manresa. Van completament sols, però porten la màscara clavada com una armadura. Són un típic exemple de persones responsables que, per tarannà i per edat, no volen ni bromes ni riscos. Passen per davant d'una taula de ganàpies en la trentena que fan cerveses parlant-se a un pam de la cara, tocant-se expansivament i, evidentment, sense mascareta. La reacció de la parella és inevitable: s'esgarrifen, s'irriten i els venen ganes d'avisar la policia. Però no fan res. Només s'enfaden. Milions de persones estan vivint aquesta experiència. La demanda de protecció és tan forta, tan perceptible, que al final l'autoritat centralitzada ha optat per imposar la mascareta per tranquil·litzar els milions de ciutadans que no estan gens tranquils perquè veuen uns altres milions que estan massa tranquils. Però no servirà de gran cosa: les actituds incíviques trobaran mil vies d'expressió amb mascareta o sense, de la mateixa manera que no hi ha arguments per assossegar qui està adoptant posicions gairebé supersticioses perquè li han fet por per mantenir-lo quiet a casa i ara no es pot treure la por de sobre. Autoritarisme, tavernisme i superstició: els tics profunds de la vella Espanya no moren mai. A mi em molesten tots tres igual. Molt. Aviat estarem tots molt enfadats.