Passejo dins la franja horària perquè formo part d'aquesta minoria alliçonada que van educar a fer les coses que toquen. Escric la frase i m'autocompadeixo per semblar una línia monòtona, recta i grisa, però el meu sentit comú em dicta que ara toca creure. I em canso de creure, però encara em cansen infinitament més les dones i els homes prepotents, pinxos, fatxendes i arrogants que no duen mascareta al carrer perquè els fa suar o jo que sé què. Passo per davant d'un centre educatiu tancat, tan silenciós com els altres. Les herbotes s'han apoderat del perímetre. De cada esquerda surt un branquilló verd. La vegetació salvatge ha arrasat un intent d'hort i hi ha un petit galliner amb la teulada enfonsada, però el que em crida l'atenció és la senyora que seu ben sola al banc de l'altra vorera. Vestida amb roba esportiva negra, reposa matemàticament al centre del seient, un d'aquells bancs incòmodes que només t'hi atures si estàs molt cansada o vols compartir amb el món la teva tristesa.

Imagineu-vos-la: sola, immòbil, de negra, amb la mascareta posada, en un banc al marge d'una vorera. Al seu davant, l'escola buida, al seu dar-rere, una esplanada d'herba frondosa disposada a engolir-ho tot: a ella, al banc i a la vorera si els jardiners no hi posen remei aviat. Reprenc el camí escoltant la ràdio amb els auriculars. L'esperança de vida -l'esperança en la vida- s'ha reduït arran de l'increment del nombre de defuncions per la pandèmia, diuen. En la tertúlia, un científic reclama recursos per a la investigació, explica que ara s'ha posat en evidència com la recerca és cabdal per al nostre futur com a espècie, i que les matemàtiques han de passar a ocupar el lloc central de la formació educativa. I això m'espanta tant com no tenir una vacuna. No m'imagino haver arribat fins aquí sense la poesia, la música, l'art. No vull viure en un món que m'allargui la vida però que me la buidi de bellesa. No tot ha de ser útil. Funcional.

I torno a passar per davant de la senyora, que acaba d'esdevenir una dama, i escriu a l'aire un poema sobre l'espera, l'equilibri entre la natura i l'espècie humana, la identitat esborrada per una mascareta salvavides que m'impedirà reconèixer-la un altre dia. Si no fos perquè infringiria la distància de seguretat mínima m'asseuria al costat de la dama, que du la cabellera negra, i em posaria a escoltar Shine on you crazy diamond, de Pink Floyd, perquè és una peça llarga, molt llarga. «Segueix brillant, diamant esbojarrat./ Ara tens aquesta mirada en els teus ulls, / com forats negres en el cel./ Segueix brillant, diamant esbojarrat». Una ventada em porta olor de gessamí que em recorda el groc intens de la ginesta, els arbres florits del meu carrer i les abraçades pendents amb la meva mare. Necessito un dia lliure per omplir-lo de res.