Una setmana més no ens traiem de sobre el pes del coronavirus, que segueix portant de corcoll un percentatge molt destacat dels habitants del planeta. La informació estrictament sanitària del tema és terreny dels especialistes i no ens hi embolicarem pas. En canvi, les conseqüències econòmiques de la pandèmia ja s'estan fent ben visibles i es mostren ben problemàtiques, amb opinions divergents que ja comencen a aixecar fortes polèmiques. Així com també en l'àmbit escolar, de l'esport, de la cultura, etc. I, és clar, especialment en el camp de la política, que és on les discrepàncies són més grans i les opinions sobre l'actuació dels diversos governs estan més polaritzades. En aquest sentit, mereix un aprovat, el govern de la Generalitat? Segurament l'opinió general és força positiva, però la realitat és que la famosa declaració de l'estat d'alarma ha impedit al Govern català de tenir la iniciativa que li corresponia. Per bé i per mal, doncs, el protagonisme va passar al Govern espanyol i sobretot a la persona de Pedro Sánchez, un equilibrista polític sense complexos, que es va llançar a gestionar la pandèmia amb l'ànim de consolidar la precària situació del seu govern constituït a principi del 2020 entre el PSOE i Unidas Podemos, que encara no té ni tan sols té el pressupost aprovat. En aquest marc, l'acceptació de les successives pròrrogues de l'estat d'alarma també han marcat la creixent manca de suports del govern de Pedro Sánchez. La d'aquesta setmana, que es volia allargar per tot un mes, s'ha hagut de reduir a dues setmanes i amb dos únics suports significatius: el de Ciutadans i del PNB, mentre tot el bloc independentista català hi votava en contra perquè es mantenien segrestades les competències sanitàries que la Generalitat exercia des de fa molts anys.

Però la tombarella política més incomprensible de la setmana ha estat relacionada amb l'acord signat entre el PSOE i Bildu per derogar íntegrament la reforma laboral del PP, la que va motivar la gran vaga general de març del 2012. Doncs bé, fet l'acord i aconseguida l'abstenció de Bildu de cara a la pròrroga de l'estat d'alarma, el PSOE -o sigui Pedro Sánchez- se'n desdiu immediatament i anuncia que no farà allò que acaba de signar. I explica que en tot cas només canviarà aspectes parcials de la reforma laboral, tot i que la seva derogació completa també era una de les bases del pacte d'investidura que es va establir entre el PSOE i Unidas Podemos quan van constituir conjuntament l'actual govern de l'Estat. Com és, doncs, que es caigui en aquestes contradiccions? D'on han sorgit les irresistibles pressions que han obligat Pedro Sánchez a fer marxa enrere sabent que el trencament d'un pacte ja establert aixecaria un temporal polític? La resposta ens la proporciona constatar que les organitzacions empresarials CEOE i Cepyme van fer públic de seguida que suprimir la reforma laboral vigent tindria «conseqüències negatives incalculables».

Però aquesta constatació suscita interrogants immediats. Té valor allò que està signat? A favor de qui està Pedro Sánchez? Quins interessos defensa realment? No vol o no pot escapar de la pressió dels grans grups econòmics que dominen l'Estat? I d'altra banda, quina credibilitat pot tenir d'ara endavant qualsevol acord amb el PSOE? O és que allò que es pacta només és vàlid mentre vagi bé al govern de torn? Des d'aquell fals «apoyaré» de Zapatero a aquesta frustrada derogació de la reforma laboral, l'experiència dels acords subscrits amb el PSOE és força negra. Caldrà tenir-ho molt en compte si es reprèn algun dia la taula de diàleg entre Catalunya i l'Estat.