Amagats sota la mascareta hem començat a treure el nas a les terrasses i hi ha signes evidents que Manresa torna a la normalitat, gens nova, com ara les obres a la mai tranquil·la carretera de Santpedor, la necessitat urgent d'apuntalar cases al Centre Històric per evitar un disgust, o la tortura econòmica de deixar el cotxe en la cotitzada zona blava. Diuen que el confinament ens ha tornat una mica més introvertits, però per altra banda han estat dies per fer descobertes i viure experiències que d'altra manera no hauríem tastat; algunes de francament inspiradores i reconfortants com els diaris (absurds) d'estar per casa d'en Pep Garcia, els poemes a la carta recitats per en Xavier Ser-rano, o els concerts íntims d'en Manel Camp, que tots tres ens han obsequiat diàriament mitjançant les xarxes socials. A través de les xarxes, convertides en companyes d'interlocució amb el món, hem patit molta mala llet, irresponsabilitat, comportaments ximples de l'estupidesa humana, però també s'han destapat autèntiques perles de proximitat, com un recull de paraules genuïnament manresanes que algú va penjar sense que encara se n'hagi aclarit la procedència exacta. Hem estat molts els qui hem coincidit que formen part del nostre vocabulari més íntim, sense saber que a més a més eren gairebé exclusives de l'ADN manresà.

Mots que en una història quotidiana personalitzarien així: Em vaig acotar mig adormit per fer el nuc dels basquets i no vaig ser persona fins a escatxigar-me la cara amb aigua fresca. El dia abans havia caigut un patac d'aigua que havia deixat una passera de tristor als car-rers, la veïna del davant baleiava la roba darrere les torretes amb pipiripips del seu balcó, la cridòria dels nens que jugaven a cuc amagar i es picaven sense mala intenció, es confonia amb el cant d'un parell de moixons. Tenia un dia de confinament per endavant però prouta feina a fer, a més de baixar el racó que amenaçava de fer pudor, com un rampenà mort, si no hagués estat pel ram de timó que decorava la cuina. Massa feina, el tirarany damunt la postada que tantes búrnies m'ha costat, era el signe més evident de la necessitat d'una neteja amb urgència, i vigilant el paper de las tasques pendents que havia plegat de terra, vaig pensar que quedaven més dies confinats que llonganisses i que era millor agafar la senalla de vímec, acció que vaig pagar amb una bona punxida al dit, per sortir a respirar l'aire de les animetes de Manresa, que poca cosa em podrien fer, protegits i tapats com anem aquests dies.

Si heu entès la petita història sense perdre el sentit i significat de les vint-i- cinc paraules del diccionari local, enhorabona; vol dir, com diríem a Manresa, que sou uns autòctons nostrats de la Molt Noble, Lleial i Benèfica ciutat. Són nostres, cuidem-les i utilitzem-les.