Quan més engrescats estàvem menjant-nos el món, el món se'ns ha cruspit d'una revolada i ens ha deixat tirats i tancats a casa. El món era tant, tan global que havíem començat a oblidar, gairebé del tot, el món local. El de la cantonada. El del carrer de casa. El del veí. De fet, ens crèiem que ja res seria com abans i que la cosa global era casa i la casa local una cosa d'abans. D' antes, que dèiem. I un cop el món global ens ha immobilitzat amb un virus importat de can Pistraus... de qui ens hem refiat? Dels de casa. Però això no ho hem fet sols. Mentre els missatgers mal pagats dels Amazon de torn seguien servint-nos comandes a preu de fast food i format de low cost, les coses essencials, les que importen, les que necessitàvem vitalment, les hem trobat, només a casa. Els de casa han mirat de no abaixar la persiana, mentre els han deixat i tot i abaixar-les se les han empescat per portar, fabricar, produir, construir o inventar allò que feia falta. Allò que necessitàvem. Allò que fins ara ens arribava de les kimbambes amb un cop d'avió de cost desorbitant, fabricat ves a saber en quines condicions i que ara, senzillament, ens han dit que no arribarà. I què han fet els d'aquí? Se'n diu arremangar-se. Fer màscares, cosir bates, guants, preparar menjar, vendre tota mena d'estris per als dies d'estar tancats a casa i... fer-ho de tu a tu. Se'n diu servir. Se'n diu tracte de proximitat. Se'n diu vocació de comunitat. Se'n diu, ves-te'n refiant, del món, que el que t'espatlli el món global només t'ho poden arreglar els de casa. Que t'estimen, entre altres coses, perquè et coneixen. I això, ara que ens comencem a refer de la clatellada amb què no comptàvem, és ara que ho hem de practicar per canviar la nostra vida i, també, per tornar el favor als que han estat pendents de nosaltres. Fugint del consum desmesurat cap al consum necessari. Comptant amb els d'aquí, els de casa. Els de km 0. Els que et diuen bon dia. Els que no et deixaran tirat. Els que s'hi juguen el sou i la pell com tu. Global, sense local, no existeix. I crec que aquesta lliçó l'hem apresa. O hauríem d'haver-ho fet. És l'hora de tenir clar que tot el que necessites ho tens a tocar de casa i ara mateix ressonen campanyes de sensibilització, promogdes pels ajuntaments, les associacions de comerciants i d'entitats com l'ANC, entre d'altres, que ens ho recorden no fos cas que abans de passar de fase ja ho haguem oblidat. Donar vida als pobles ara que els hem vist, quasi, morir. I ara, que ja sortim, caminar pel carrer a les hores que ens toca i escoltar com s'alcen les persianes dels nostres comerços, dels nostres tallers, de les nostres botigues, dels nostres professionals i saber que no n'hi ha prou amb proclamar i predicar-los amor infinit sinó que cal practicar i comprar-hi. El que compres, a qui ho compres diu molt de tu. De cadascú. I després de tants dies callats està bé que no ens equivoquem en el primer gest que fem. No? M'encanta el soroll de les persianes... quan s'alcen.