L'home silenciós va fer una pipada fonda al cigarret i va mirar l'hort que no era seu. Hi havia molta feina a fer. Posar branques provinents de la poda d'arbres fruiters perquè s'hi enfilessin els cogombres, endreçar les canyes de les tomaqueres i de les pesoleres. A vegades passava un gat. Patates vermelles i blanques en abundància. Val més tenir que desitjar, deien. Sentia aquella terra igual que la de la seva propietat. Mentre dormia, les mongetes creixien tant al seu hort com als dels veïns a qui ajudava. I les males herbes. La feinada també era menjar-se o donar sortida -intercanviant, regalant, fent compota, conserva de tomàquet, d'escalivada i de samfaina- als fruits abans que tinguessin un aspecte afligit, quan encara conservaven la lluïssor del sol. Una feinada que mai acabava i per la qual no seria objecte de cap homenatge. Tampoc el voldria. Ho feia perquè no només sentia la terra sinó també les persones. Les sentia d'una manera profunda. S'entenia millor amb les que donaven importància a les arrels, a la pluja i la lluna. Amb les que parlaven el llenguatge de la terra i de la cuina. Les altres també les tenia en consideració, sobretot les que parlaven el llenguatge de l'electricitat o el de la mecànica. Però moltes altres parlaven llenguatges amb moltes paraules que eren com mosquits i que no li interessaven gens.
