Aquests dies els i les arquitectes estem reflexionant sobre com ha sigut l'urbanisme que ha generat les nostres ciutats, i els nostres habitatges. Aquests dies estem vivint i trobant els límits dels nostres habitatges i ens replantegem molts dels aspectes que fins ara teníem apresos com a certs i inamovibles.
Una de les coses que m'emociona de la meva professió és poder veure com puc ajudar, facilitar, millorar, la vida de les persones que viuen aquells espais que podem arribar a projectar i construir.
El problema principal de la nostra professió rau en la priorització del benefici econòmic del promotor vers la importància de la nostra feina, vers les necessitats dels que viuran dins dels espais que projectem i construïm. No hem projectat prenent decisions segons qui viuria en aquells espais, sinó segons quin benefici n'havia de treure el promotor. M'alegra que estiguem reconeixent aquest fet: no ens hem sabut fer valdre, o, ens hem vist obligats a fer més cas als promotors sense pensar en com acabaríem influint en les persones que finalment han acabat utilitzant els espais que hem projectat i construït. Cal dir que tot això no hauria pogut ser possible sense la complicitat de les administracions i els col·legis professionals. I això ha tingut un paper important en l'augment de diferències entre classes socials. Ho vam viure amb la primera onada de desnonaments d'habitatges de compra, però actualment ho veiem, i més que ho veurem, amb els desnonaments d'habitatges de lloguer. Rellevant és el preu que tenen els habitatges, però el que ens ocupa en aquest article és pensar com són aquests habitatges. I també com és l'«espai públic», ja que també hi afecta.
Maria Sisternas Tuisell, al seu article «Si és que hi ha cases d'algú», publicat al diari Ara, ens parlava de la necessitat de tenir balcons a cada un dels nostres habitatges. Ara mateix això ens ajudaria molt a estar en millors condicions, però no hem de pensar només en les necessitats immediates, ja que oblidem com afecta aquesta decisió a la sostenibilitat, per exemple. Hem d'incloure tres elements bàsics al debat: la crisi climàtica, la perspectiva feminista i trencar la dicotomia espai públic espai privat. Amb la crisi climàtica que ens ve a sobre cal que repensem fórmules molt més sostenibles per als nostres edificis a la vegada que ho fem des de l'arquitectura saludable; alhora hem d'incorporar una perspectiva feminista quan projectem, és a dir, pensar l'arquitectura des de la quotidianitat, a l'interior dels nostres habitatges com a la via pública, és a dir, en com construïm ciutat; i finalment també cal que projectem pensant en la importància de la xarxa veïnal, és a dir, que trenquem amb la dicotomia espai interior i espai exterior.
En un proper article miraré d'esbossar molt millor aquests tres conceptes, que al meu entendre interactuen i es complementen entre ells.
