Quan escric o parlo de Berga no sé mai si dir-ne poble o ciutat. I això, per a un maniàtic de la classificació com jo, és força empipador. Barcelona, París o Viena són grans ciutats; Lleida, Tolosa o Pamplona-Iruña són ciutats mitjanes; Manresa, Reus o Vilafranca són ciutats petites; Casserres, Sallent o el Pont de Vilomara són pobles; i Gisclareny, Castellfollit del Boix o Montclar són pobles petits o, com en diuen ara, micropobles. Tema apart és el de les poblacions que han esdevingut formalment o a la pràctica extensions de la ciutat més gran amb la qual estan en contacte. Pobles i ciutats que fan de barris (l'Hospitalet de Llobregat) i bar-ris que havien estat municipi i que encara conserven una certa consciència de poble (Viladordis). Per últim, casos com el que ens ocupa: pobles que es volen ciutat o el que és el mateix, ciutats tan petites que no s'ho acaben de creure. Algunes d'elles, orgulloses capitals de comarca, amb ufanós títol de ciutat, història mil·lenària i fins i tot bisbe i catedral. Parlem de Ripoll, de la Seu d'Urgell, de Balaguer, de Solsona, de Cervera, de Tàrrega... i de Berga, efectivament. Situades en entorns encara bàsicament agraris però amb molts pocs veïns i veïns propis dedicats a la pagesia; amb demografies dèbils (al voltant dels 10.000 habitants), sense oscil·lacions poblacionals importants vinculades al turisme, desplaçades dels centres econòmics i polítics i, aparentment, amb més passat que futur.

Poblacions d'aquestes mides no necessiten metro ni poden aspirar a tenir un equip a la Champions, evidentment. Però la realitat quotidiana dels homes i dones que hi viuen és molt més urbana que rural i els seus problemes i reptes col·lectius tenen molt més en comú amb els de les de les ciutats petites i mitjanes que amb els de pobles i micropobles. Al final, però, en aquestes indrets de mal classificar, la diferència entre ser poble o ciutat acaba sent fonamentalment subjectiva i resideix bàsicament en la ment dels que hi viuen i, sobretot, en la d'aquells que des del àmbit polític, social o econòmic en dibuixen el futur.

Si et creus ciutat, penses com a ciutat i et sents interpel·lat per les qüestions que preocupen les ciutats del teu temps. Així, per exemple, et preocupes -t'obsessiones- per esdevenir un nòdul en les xarxes de transport modern (que vol dir col·lectiu), lluites per atreure estudis -i estudiants- universitaris o et concentres en la transformació de la mobilitat interna i l'ús de l'espai públic. A Berga, que jo sàpiga, s'ha llançat la tovallola de la recuperació (que ja en teníem!) del ferrocarril; a ningú sembla que el preocupi gaire si ens passem deu anys més amb una parada de bus (com tenen tots els pobles) en lloc d'una estació (com tenen les ciutats); no hi ha tampoc -que jo sàpiga- cap pacte o projecte per arreplegar algun estudi més menys universitari (amb la UVIC-UCC en expansió i a quatre passes!) i a ningú sembla haver-se-li acudit fer el que han fet aquests dies tantes i tantes ciutats d'arreu del món: aprofitar la necessitat d'ampliar la distància física al carrer per eixamplar voreres i guanyar espai per als vianants. En el cas de Berga, era l'oportunitat d'or per treure d'un coi de vegada un sentit de circulació a la plaça de la Creu i marcar, amb un pot de pintura, tres pilones i un parell de senyals, dues voreres civilitzades.