El proper mes de juny hi haurà el traspàs de vara d'alcalde a Manresa, la ciutat amb més poder de totes les del centre català, diguin el que diguin a Berga i sobretot a Vic. Ho viurem en poques setmanes des de la sala de plens de l'històric edifici de la plaça Major. El canvi podria ser (però no ho serà) estructural. Des dels temps del joveníssim Selves i Carner i els seus coetanis no teníem un edil republicà al capdavant. Restaurada la democràcia, la ciutat l'han governat socialistes, convergents i un postconvergent. El pas també s'aplicarà per fases, com tot. L'actual renunciarà d'aquí a poc, l'entrant serà batlle accidental durant uns dies i finalment l'investiran el dia 27. Estic segur que quan el quasi alcalde Aloy va signar aquest pacte (any per tres) no s'imaginava la companyia d'un ogre econòmic ara omnipresent. Fa uns setanta dies que l'espera als porxos de la plaça amb la forma de bèstia gegantina del correfoc. Desfermada i amenaçant tot el seu mandat.

Totes les fonts consultades coincideixen que li caurà el cartipàs d'un consistori endreçat, ben organitzat i pagant als proveïdors a tres setmanes vista. Com una mena d'enorme assessoria, eficaç i continuista perquè el sortint seguirà (només) com a regidor d'Hisenda. S'hi afegeix, a més, una certa «pax manresana» política entre els dos partits de govern. Fins i tot l'opositor socialista local s'ha agafat la situació derivada de la Covid amb inspiració portuguesa i dona suport formal al govern bipartit. Per dir-ho d'una forma entenedora, ja voldrien l'alcaldessa berguedana tenir uns comptes tan sanejats per pagar al dia i el president Torra una coalició tan innòcua com la que heretarà el cap municipal d'ERC. A ell, al president vicari, els rius de sang li traspuen per les portes de totes les reunions interdepartamentals a la Generalitat.

Com a tots els de la generació dels 60, l'alcalde Junyent comença a escriure la seva biografia amb més pàgines passades que no per recórrer. Mentre que l'entrant Aloy és més jove, pertany a grups que han viscut altres experiències i es presenta amb uns fonaments diferents. És un home format i sembla preparat per a l'ofici que començarà a exercir. Tot això podria ser una motxilla que li pesés molt i aviat. La ciutat recorda projectes com el Parc Tecnològic de les llums i les ombres, la fusió hospitalària que va fer albirar Althaia com un referent sanitari català o l'èxit rotund del model Kursaal. Però de tot això fa molt temps, massa. Del període anterior que han manat junts només se'n recorda una gran rotonda a tocar la Ben Plantada, de la qual ell va ser un directe impulsor. Una rotonda! Si el seu model serà el de fer política de tercera divisió en lloc d'alguna sotragada com aquelles a què ens tenia habituats el tàndem Cornet-Marsal als 80, em defraudarà a mi i potser els votants del 2023. Té un bon pedigrí familiar i a una ciutat amb tant gen conservador encara compta i molt. Disposa d'algunes d'eines potents, com la Fira Mediterrània. Però estan ben consolidades i arrisca que se li morin d'èxit. Si tot el que es podria fer amb els jesuïtes ignasians el 2022 queda similar al penós any de la capitalitat cultural, no hi haurà forma de pujar de categoria política.

Pel que fa al cessant, entenc que buscarà encaix a la Diputació de Barcelona, que és com el Senat espanyol però per als polítics municipals catalans. Ni ho critico ni ho alabo, només ho consigno, per seguir amb aquest llenguatge burocràtic de gestoria milionària ben portada fins a l'últim dia. Confio que les línies mestres del nou cartipàs no siguin tan sinuoses com les de color groc acabades de pintar al carrer Guimerà. O potser sí. Els revolts fan mantenir l'atenció en el trajecte i l'emoció pel viatge.