La filosofia d'una normativa de confinament és que la població es mogui el mínim possible i que, si ho fa, sigui només per a objectius que aportin alguna cosa. Per això s'entén que es produeixen absurds aparents com ara que el diumenge no es pugui sortir més enllà del xamfrà i, en canvi, l'endemà es pugui agafar el tren per anar a treballar. Sembla absurd, però no ho és: passejar no aporta cap benefici a la col·lectivitat, i treballar sí, molt. Tanmateix, hi ha absurds que són realment insalvables. N'hi ha molts: un de general seria per què es posen tants obstacles a fer ús esportiu del mar, que és un espai sanitàriament òptim i absolutament buit; un de més concret seria com és possible que es posi la mel a la boca dels pobles petits i, a l'hora de la veritat, es limitin els avantatges d'un poble de menys de deu mil habitants que té una densitat de més de cent habitants per quilòmetre. Qui ho ha decidit no deu tenir ni idea de què són els pobles. La densitat depèn del terme, i no prefigura res sobre la possibilitat de circular sense acumular-se. Cada poble és diferent. Però a tots és ben fàcil caminar ben sol a qualsevol hora. I els interiors dels bars són iguals a tot arreu.
