A les persones que som velles, les que anomenen persones grans, se'ns associa a un conjunt de característiques negatives: malaltia, lletjor, deteriorament mental, inutilitat, pobresa... i, com a conseqüència, quan es parla de persona vella es generalitza i es pensa en un únic model de persona gran.
Pel sol fet de ser vell/a es pressuposa que no tenim capacitat per entendre moltes coses, que sordegem, que tenim dificultats de mobilitat, que som dependents... I, per aquesta creença, a aquesta imatge mental, se'ns atribueixen uns rols determinats, que sempre són passius. El fet que hi hagi velles i vells que protestin (iaioflautes), saltin en paracaigudes, facin running... es considera una raresa i esdevenen notícia.
Patim, doncs, una discriminació per raó d'edat basada en estereotips i prejudicis que s'anomena «edatisme» i que està profundament arrelada a la nostra societat. Només cal que escoltem les expressions que fem servir tots plegats: quan un jove es queda a casa li diuen: «No surts de festa, ets com un vell», quan una persona oblida una cosa es diu: «M'estic fent vella», quan es va a poc a poc es diu: «Camines com un vell»... Són exemples de microedatismes que reflecteixen fins a quin punt tenim interioritzada aquesta discriminació.
Aquesta discriminació és molt perjudicial per a nosaltres, no només perquè pot convertir-se fàcilment en maltractament físic o psicològic, sinó perquè també condiciona el nostre autoconcepte, fins al punt que pot tenir efectes negatius sobre la nostra salut. Per desgràcia, aquesta discriminació per edat ha estat present en la pandèmia de la Covid-19, perquè ha estat l'edat la que ha privat que les persones ingressades en residències es derivessin als hospitals i ha estat l'edat la que ha privat a persones de l'ús de respiradors i de les UCI, quan el criteri bàsic hauria d'haver sigut l'estat clínic dels malalts. Davant d'aquests comportaments poc ètics s'han aixecat molt poques veus i la gran mortaldat de gent gran dins de la pandèmia ha estat considerada socialment com a «danys col·laterals» que només s'han pogut «normalitzar» per l'existència de l'edatisme.
El primer pas per vèncer l'edatisme i les seves conseqüències és adonar-nos de la seva existència i combatre'l a tot arreu, a Manresa també. Tenim un moviment en què emmirallar-nos, aprendre i compartir objectius: el feminisme, que també lluita contra una construcció social basada en estereotips i prejudicis, el masclisme.
Hem de compartir objectius en lluitar contra aquestes dues discriminacions i considerar, a més, que les persones més afectades són les dones velles, que pateixen una doble discriminació en la nostra societat, pel fet de ser dona (masclisme) i, alhora, pel fet de ser gran (edatisme).
Som-hi !
