Després de tants mesos de sofrir-lo i de combatre'l, encara coneixem ben poca cosa del coronavirus: quan va sorgir realment, en quin indret i de quina manera, quina evolució farà, com tractar-lo de manera eficaç, com poder-se'n vacunar. Una pila d'interrogants, els més essencials, acompanyen aquest virus que ha causat tant de mal i de dolor i que ens ha conduït a una experiència personal i col·lectiva que mai no havíem pogut imaginar.
El capítol principal, com és lògic, correspon a les víctimes, amb tot el dolor i el desconsol que els han acompanyat. I, enmig d'un paisatge tan desolador, una certesa que ja tenim clarament establerta: mai no sabrem quantes morts haurem tingut, entre nosaltres, ben a prop, però tampoc a escala planetària. Primer de tot, perquè tots els governs del món, i amb molta més malícia els que manen en països de signe autoritari o de fràgil democràcia, fan mans i mànegues per dissimular i atenuar les xifres. Quan llegim l'estadística de països enormes com la Xina, Rússia o el Brasil, o d'estats tan petits com per exemple Nicaragua, se'ns fa a la cara una ganyota d'incredulitat absoluta, d'escepticisme total. En realitat, tothom sap que arrosseguen moltíssimes més víctimes de les que han reconegut.
També en les democràcies occidentals, certament. Cada país ha establert criteris propis, discutibles, francament indemostrables. I el criteri, segur, ha estat mirar d'esmorteir la garrotada de les xifres reals. No hi ha hagut manera d'acostar-se a un mètode mínimament consensuat i creïble i per això hi ha disparitats tan grans, més enllà de la gestió que cadascú hagi fet de la pandèmia. I així no hi ha manera d'aclarir-se.
Finalment, també entre nosaltres. I no ho dic pas amb ànim de criticar ni desacreditar governs, sinó com a simple observador d'una realitat incontestable. A Madrid i a Barcelona, a totes les comunitats autònomes, s'ha canviat diverses vegades de criteri, i el nombre de víctimes ha experimentat altes i baixes totalment sospitoses. Aquests dies, per cert, s'ha accentuat encara més el desgavell... A l'inici només es van comptar els morts dels hospitals, i l'accés a les dades de les funeràries i de les residències no es va incorporar fins bastant avançat el procés a l'estadística oficial. Hi ha una confusió considerable, permanent. Fins i tot amb la millor voluntat i amb la bona fe més absoluta, el marge d'error de les xifres oficials continua sent gairebé insondable, perquè moltes vegades no hi ha manera de saber la causa real i determinant de la defunció i els certificats mèdics no sempre són clars i taxatius. La pregunta elemental de demanar-se una cosa tan simple com per què s'ha mort un familiar o un amic no sempre obté una resposta precisa, en part perquè sembla que mèdicament tampoc no és tan clar on comença i on acaba l'efecte del virus damunt les persones vulnerables o amb patologies prèvies.
Sigui per malícia, sigui per ineptitud, sigui per impossibilitat real, la conclusió és decebedora: quan el virus hagi estat derrotat i el món sencer pugui recuperar l'alè i completar el ritus del seu dol, no hi haurà forma humana de saber quanta gent s'haurà mort d'aquest mal. Els futurs historiadors llançaran xifres de milers i milions amb un marge d'error escandalós i nosaltres, els qui haurem viscut dia a dia tot això que ara ens passa, sabrem que allò que diguin mai no podà sustentar-se en cap criteri mínimament fiable.
Ni els morts, no sabrem mai. Continuarem plorant els que haurem tingut més a la vora i ens retraurem sempre no haver pogut acompanyar els familiars més propers tal com hauríem volgut. I potser podrem tancar aquest capítol tan tràgic. Però no coneixerem mai l'autèntica extensió d'aquest mal.
