Per evitar el caos, la societat necessita normes. I per aconseguir que es compleixin cal que hi hagi les justes, les interpretables i les susceptibles que tothom pugui complir. En les darreres setmanes hem arribat a la paradoxa d'una part molt important de la ciutadania que vol fer les coses bé, d'acord amb la norma, però no sap com fer-ho. La desescalada de la pandèmia no és fàcil, com tampoc ho ha estat gestionar allò inesperat, aquí, a la Xina o als Estat Units. Res és fàcil, però en un temps en què estem disposats a fer un pas endavant per canviar les coses, a les nostres autoritats no se'ls acut res més que recórrer a la tecnocràcia i a la burocràcia per arribar a la situació que fàcilment qualificable de can Pixa.

Està tot tan regulat que ningú no sap què pot fer i què no. Fins i tot els que donen la cara a Madrid i a Catalunya no saben respondre algunes preguntes quan són davant d'un micròfon. A hores d'ara si la policia volgués ser estrictament rigorosa hauria de contractar un servei informàtic que configurés una aplicació que, actualitzada cada dia, o cada hora, respongués els mil i un dubtes que genera la prolífica fàbrica de normes i més normes. La tecnocràcia, la burocràcia, el món dels papers, ens obliga a estar sempre subjectes a allò que ens diuen documents oficials. Sense papers i sense omplir pàgines i pàgines del BOE i del DOG el món no rodaria, pensen alguns. La pandèmia ha posat de manifest un alt nivell de responsabilitat ciutadana que, com sempre, únicament l'alteren aquella minoria que sempre estan per sobre del bé i del mal. Aquell petit percentatge que, a més a més, aprofita la hiperregularització per fer allò que volen, quan volen.

La tecnocràcia està obligant aquests dies a un treball, gairebé impossible, de traducció simultània per part d'aquells que han d'aplicar la norma. Els que les escriuen es deuen sentir més importants com més enrevessada és la redacció. Deuen dormir més plans. Les policies, a hores d'ara, ja han desistit d'anar a llegir la lletra petita, i han optat per apel·lar a la responsabilitat individual i fer de dolents davant d'incompliments flagrants i de llibre.

Difícil i complicat ho tenen també gestors, advocats, economistes i també assistents socials que han de donar resposta a la greu, per no dir dramàtica, situació econòmica que afecta una part substancial de la població. Tots amb el BOE a la mà i intentant fer les interpretacions més lògiques, que no sempre són les oficials. En tota aquesta teranyina per accedir a crèdits, ajudes o subvencions a fons perdut hi ha fets paranormals, com el 10% dels ERTO, encara pendents de cobrar i que romanen als llimbs. Mentre no es desencallen els papers, les cues a la recerca d'aliments bàsics per sobreviure es fan més llargues cada setmana.

La crisi sanitària i l'econòmica torna a posar davant del mirall algunes de les debilitats de les grans administracions públiques. Hi ha hagut polítics que, aquestes darreres setmanes, en un exercici de realisme, han reconegut no entendre alguns dels entramats burocràtics de les institucions que ells mateixos governen. De la mateixa manera que ara arreu del món s'està buscant la vacuna per protegir-nos davant el coronavirus, també caldria treballar per frenar aquella allau de normes que a tots ens fa la vida més difícil i que, tot i voler-les complir, a vegades tampoc no sabem com fer-ho. Qui no ha anat a la Seguretat Social, a Hisenda, a la Generalitat i a ajuntaments i les persona que atén no sap donar resposta perquè la norma no és clara, no s'entén, és interpretable, o...