El bon amic Manel Mas, antic alcalde de Mataró i company al Congrés de Diputats, aquesta setmana fa una entrada al seu blog titulada «... I això, qui ho paga?». En ella fa referència a l'augment de costos que tindran tots els sectors econòmics, per les mesures que s'hauran de prendre, per intentar protegir-nos de la Covid-19. Fins al punt que combinat amb la davallada d'ingressos farà molts negocis inviables. I arriba a la conclusió que serem més pobres i que ja no podrem viure com abans. Un canvi radical de la situació actual hauria de passar perquè en Manel no tingui raó.

Això en el sector privat, i en el sector públic? Les primeres mesures, com no podia ser d'altra manera, a part de les sanitàries, han anat adreçades a intentar minimitzar el cop que suposa per a empreses i treballadors les aturades forçades per la situació. Per més que s'esforcin, això ha de tenir data de caducitat, no es pot aguantar gaires mesos més que l'Estat es faci càrrec de l'atur i dels costos de la Seguretat Social.

En aquest moment tot és a crèdit. L'Estat està anant als mercats financers i aquests li compren el deute a un preu raonable, gràcies a la intervenció del Banc Central Europeu que compra deute per evitar l'especulació com va succeir el 2010. Si es fa realitat el plantejament de l'antiga ministra de finances d'Angela Merkel i presidenta de la Comissió, Ursula Von der Leyen, els 77.000 milions que aportaria la Unió a fons perdut, i 66.000 a crèdit, sens dubte ajudaran, però és segur que no cobriran la totalitat de les necessitats.

Què caldrà fer, doncs? Resposta fàcil: apujar els impostos als rics. Amb tots els respectes aquesta és una resposta que denota un alt nivell d'infantilisme. Els senyors que tenen diners de veritat, tenen mecanismes per a l'elusió fiscal perfectament legals. I per abolir aquets mecanismes caldria que gairebé tot el planeta es posés d'acord, cosa que avui en dia no sembla possible. Si fóssim capaços d'abolir el dúmping fiscal a Europa ja seria un gran pas.

Segona resposta, lluitar contra l'economia submergida. Aquí la cosa es posa interessant, segons els «experts» a Espanya hi ha un vint per cent d'economia submergida, a mi sempre m'ha costat de creure. Si tenim present que el sector públic i les grans empreses suposen més de la meitat del PIB, i aquests tenen gairebé impossible treballar en «B», voldria dir que de la resta d'empreses petites i mitjanes, i microempreses i autònoms, gairebé la meitat treballarien tot en negre. Avui en dia, tal com ens té controlats Hisenda, algú es pot creure que això és possible? Sincerament jo no em crec que a Espanya circulin anualment 300.000 milions en negre.

És possible que puguem millorar els ingressos, no dic que no, i fins i tot en quantitats significatives. Però sense cap mena de dubte el que caldrà és racionalitzar la despesa pública. Per fer això cal prioritzar molt bé què és el que cal i ser molt més eficients en l'organització de l'administració.

El més fàcil és agafar la destral i tallar per aquí i per allà, però ara no es tracta d'això. Ara es tracta de feina de bisturí. Perquè sent més pobres com serem, haurem de fer més amb menys.

P.D. Si fa un mes algú m'hagués dit que Alemanya estaria a favor de la mutualització del deute europeu li hauria dit que no coneixia els alemanys. Sens dubte és un gran pas i cal felicitar-nos-en.