30 de maig de 2020
30.05.2020
Regió7

Línies paral·leles

29.05.2020 | 22:48
Línies paral·leles

Una marató són 42,195 quilòmetres. La longitud és la distància entre dos punts. Entre A i B. Entre tu i jo. Estiro els braços com si fos un santcrist. De l'extrem del dit del mig de la mà esquerra a l'extrem del dit del mig de la mà dreta hi ha un metre i seixanta centímetres. És la mateixa amplada que fa aquesta vorera de rajoles grises i irregulars que trepitjo i que entapissen capes de terra compactada i una xarxa de clavegueres que configuren una ciutat laberíntica. (De rates, segur que n'hi ha. Quan arreglen un solar abandonat o desbrossen la llera d'un riu sempre em faig la mateixa pregunta: on deuen ser, ara, les rates que hi vivien?). Si em topo amb algú de cara hauré d'esquivar els cotxes aparcats i caminar per la carretera si vull respectar la distància mínima sanitària. Hi entenc tan poc de matemàtiques. La longitud és una mesura d'una dimensió, l'àrea, de dues. El volum, de tres. Estris que serveixen per mesurar: la cinta mètrica, un regle, el peu de rei –imprescindible a la caixa d'eines del meu pare que sempre feia olor de ferro. Rectes. Paral·leles. Dues línies que avancen sense tocar-se. I així fins a l'infinit. El metre és la unitat fonamental de longitud del sistema internacional de pesos i mesures. Llegeixo: «Un metre és la longitud del trajecte recor-regut per la llum en el buit durant un interval de temps d'1/299 792 458 segons». Fascinant. Dos metres, el doble. Sembla fàcil. Impossible de respectar.


Diem «t'estimo». O «t'estimo molt». Molt és més que poc. Un «t'estimo molt» no sé si és més que «un t'estimo» a seques. A dos metres de distància el t'estimo és menys t'estimo. No es pot estimar a crits. Hi ha qui estima sense dir-ho i es queda tot l'amor per a ell. Concretat. Implosionat. «Molt he estimat i molt estimo encara. / Ho dic content i fins un poc sorprès / de tant d'amor que tot ho clarifica. / Molt he estimat i estimaré molt més / sense cap llei de mirament ni traves / que m'escatimin el fondo plaer / que molta gent dirà incomprensible», escriu el poeta Miquel Martí i Pol. L'amor. La felicitat. Paraules que avergonyeixen. Per cursis. Per sensibleres. Per gastades. Hi ha qui no les utilitza mai. Jo les reivindico. Tot el que fem és sempre per buscar o l'una o l'altra, encara que sovint ens topem amb les contràries. Per això fem esses.


El meu fill petit em demana: «M'estimes, mama?» Li dic que sí. «És que fas cara d'enfadada...», hi afegeix. No és cert, però les emocions són, al capdavall, una percepció personal. Li responc que l'estimo fins a l'infinit, que és moltíssim, que ben bé no sé quant és però que és inabastable, immensurable, i abraço el buit, l'aire invisible i lleuger que hi ha davant meu. El tot amb el res. Ell és a uns dos metres de mi i em sorprenc calculant tot el que cap entre els dos. Definitivament, no sabem comptar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.