Abans d'entrar en matèria us proposo un experiment. És un experiment fàcil i assequible dirigit a persones de més de cinquanta anys. És tan senzill com anar a un bar i demanar un bitter. Feu la prova i tingueu l'absoluta seguretat que us el portaran sense alcohol. Quan a la dècada dels setanta l'empresa KAS va popularitzar el seu bitter «sin», la gent anàvem als bars i si demanàvem un bitter i no dèiem el contrari encara ens el duien en la seva versió genuïna, és a dir, amb alcohol, perquè el bitter, igual que el vermut, és un aperitiu i no pas un refresc. Però l'èxit d'aquella beguda apta per a totes les edats va ser de tal magnitud que el succedani va prendre el lloc a l'original. De manera que si ara vols un bitter autèntic l'has de demanar «amb alcohol», i a molts bars ni en tenen. Als de menys de cinquanta anys en lloc d'aquest experiment els proposo un exercici que només requereix imaginació. ¿Us imagineu que les cerveses «0,0» agafessin tal volada que d'aquí a deu o vint anys si en volguéssiu una de debò l'haguéssiu de demanar «amb alcohol»? I us imagineu que el cambrer us mirés com uns tipus estranys o que directament us digués «com? una cervesa amb alcohol? no, no em tenim». Si sou capaços d'imaginar-ho entendreu de què parlo quan parlo d'una aberració.

Una aberració és que a la tele diguin «ara farem un repàs de les portades d'avui dels diaris de paper». I si no és una aberració és una redundància, perquè un diari només pot ser de paper. O a algú se li acudiria dir que per Sant Jordi s'ha comprat un llibre imprès? La resta poden ser versions digitals o digueu-li com vulgueu, però els diaris i els llibres o són de paper o són una altra cosa. Una cervesa, un diari o un llibre, són el que són sense que els calguin adjectius. Els adjectius només s'han de posar als derivats de l'original: una cervesa sense alcohol, un diari digital o un llibre electrònic.

Explico això per dir que em va alarmar veure anunciada una obra de teatre a l'Ateneu d'Igualada amb el titular «Igualada torna al teatre presencial amb Mort a les cunetes». Ho vaig trobar tan fort com si en lloc de «presencial» ho haguessin titulat «en temps real», que és una altra expressió idiota que ha fet fortuna. El teatre només necessita adjectius (televisat, radiat, gravat...) justament quan no ho és, de «presencial», i espero que ho segueixi sent sempre. Passa exactament igual amb el sexe: o es fa d'una manera «presencial» o estem parlant d'una altra cosa, que també té un nom però no cal que el digui.