Cada país té les seves prioritats, i després de setmanes d'abstinència, allò que la majoria posa al top del rànquing de desitjos ens retrata com una radiografia. Ha quedat clar: en aquest país la prioritat són els bars. Quan dic aquest país vull dir Catalunya, que en aquesta matèria no ha exhibit el seu caràcter nacional diferenciat de l'espanyol. Matisat potser sí; diferenciat, no. Durant les setmanes de confinament dur, tot el diàleg públic a les xarxes regalimava nostàlgia per la terrassa, la barra i la cervesa, amb un delit ple d'enyor que es bar-rejava amb l'habitual fangar de bromes masclistes i exaltacions de l'alcohol. Recordo un meme del dia abans de la declaració d'alarma que va tenir molt èxit: «em vaig a ficar al bar abans que ho tanquin tot; imagina't que el tancament m'enxampa al gimnàs!». Ai quin riure. Efectivament, hem tingut terrasses molt abans que escoles i biblioteques, que tot just obriran dilluns a mitges. Aquest és l'ordre de prioritats: primer la cerveseta, i després ja vindrà la resta. Està bé. Res a dir. Tot són gustos. Però mira: el lloc més segur on es pot estar en aquesta pandèmia és nedant al mig del mar, però el mar està pràcticament tancat, gairebé prohibit als pocs que hi voldríem anar; en canvi, el lloc més perillós és un bar ple de gent socialitzant amb la desinhibició que genera l'alcohol, i les terrasses estan obertes tothora i plenes des del dia 1 fase 1. Visca.