Ha aixecat una considerable polseguera l'acord entre partits per buscar majoria suficient per aprovar una nova pròrroga de l'estat d'alarma. Parlo de l'acord entre la portaveu del PSOE, el d'UP i la representant de Bildu al Congrés de Diputats. L'acord, posteriorment matisat o modificat, parlava de la derogació «íntegra» de la reforma laboral del PP, en comptes de la modificació d'aspectes rellevants de la reforma, com figurava en el pacte de govern entre PSOE i UP.

És evident que es va tractar d'un error comprensible en un moment d'alta tensió i nervis per un tema tan rellevant com disposar de majoria suficient per allargar quinze dies més un estat d'alarma que ha donat uns esplèndids resultats. A les xifres em remeto. Ara bé, és cert que s'han d'evitar repeticions d'actes com aquest. Em refereixo a acords no prou consensuats ni debatuts amb tots els membres del govern i altres estaments directament afectats, com són els representants empresarials i sindicals. Les presses mai són bones conselleres i així s'ha comprovat una vegada més.

Dit això, tant ERC com Junts x Cat i alguns altres oportunistes han volgut veure en aquest incompliment de l'acord signat una mostra de mal govern i de desconfiança envers les propostes o acords que pugui signar el Govern central. Poca credibilitat mereixen aquestes crítiques quan obliden el més important: parlem d'un acord entre partits, no d'un acord de govern, i menys d'un acord parlamentari fruit d'un debat i votació al Congrés. Són temes radicalment diferents.

Un acord entre partits lliga els partits però no el govern. El govern parla mitjançant acords del Consell de Ministres. En aquest cas són d'obligat compliment, igual que els acords o resolucions que es debaten i es voten al Congrés de Diputats o al Senat.

Arran d'aquesta controvèrsia he volgut veure la realitat catalana. És interessant sempre comparar i valorar què passa aquí, especialment ara que cada dia el Govern de la Generalitat està més ocupat i preocupat per criticar les decisions del Govern central que no pas per dedicar-se a resoldre els nostres problemes.

He repassat el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya i les compareixences parlamentàries del Grup Socialista, Catalunya en Comú Podem, Ciutadans i el PPC, amb el resultat insòlit de 34 (sí, sí, trenta-quatre) incompliments i vulneracions d'acords i resolucions debatudes i aprovades en sessió plenària del Parlament de Catalunya. Això sí que és greu. Molt greu, perquè suposa haver presentat i votat resolucions d'obligat compliment que el Govern de la Generalitat ha menystingut, oblidat o vulnerat al llarg dels darrers deu anys. Fins i tot, algunes d'aprovades per unanimitat!

Aquí sí que hi ha una vulneració d'acords oficials, no entre partits, sinó de la màxima institució del país, com és el Parlament de Catalunya. Però si hi afegíssim altres acords, resolucions i propostes presentades i votades en diferents comissions del Parlament, la xifra superaria el centenar. Tant és així que la credibilitat del Parlament ha quedat molt malmesa arran d'aquests acords que s'han incomplert de forma reiterada, lligats a temes tan variats i urgents com les mesures contra la pobresa o sobre inversions en el territori, desplegament i incompliment de lleis, etc.

Tornant al principi, crec que la polèmica aixecada pel pacte tripartit amb Bildu ha estat un error que servirà per evitar la seva repetició en altres casos, però extreure'n una manca de credibilitat del Govern central és no solament excessiu sinó fruit de la mala fe i el desconeixement de la realitat. Farien bé els dos partits de govern aquí a casa nostra de mirar les seves agendes parlamentàries, i fins i tot les del Consell Executiu, per veure qui realment vulnera acords presos.