No podem prescindir encara de la informació relacionada amb el coronavirus. O més ben dit de la desinformació sobre les seqüeles de la pandèmia, que cada dia es fan més evidents. Ni tan sols sabem del cert el nombre de morts que ha provocat fins ara, ja que les dades i la manera d'obtenir-les canvien constantment. Fa dies que a Catalunya es va modificar el sistema per incloure no solament els decessos atribuïts al coronavirus que tenien lloc als centres hospitalaris sinó també els que s'havien registrat a les residències de gent gran i en domicilis particulars i que s'havien inscrit al registre civil, mentre que a la resta de l'Estat s'ha seguit tenint en compte només les morts en els hospitals. Per tant, el total estatal és, evidentment, molt menor que el real. Però ara, a més, resulta que les defuncions que han estat inscrites als registres civils -que constitueixen la base legal de totes les estadístiques- són només una part de les que s'han produït, perquè els registres estan col·lapsats i les anotacions porten un retard de cinc o sis setmanes de mitjana. O sigui que ningú no pot saber, amb una certa seguretat, quantes són les víctimes mortals de la pandèmia fins ara, que en tot cas seran moltes més que les que oficialment es van publicant. Sovint es diu que el nombre d'afectats per una epidèmia no es pot saber mentre s'està produint, sinó fins que ja ha passat del tot. Però el que sembla segur és que, en percentatge sobre la població, el nombre de morts a l'estat espanyol a causa la Covid-19 serà el més alt o un dels més alts d'Europa.
Malgrat tot, i sense oblidar cap de les precaucions que cal prendre, per ara sembla que el moment àlgid de la pandèmia ha passat. Per això prenen cada cop més relleu les seves conseqüències. L'àmbit polític, com és fàcil de constatar està especialment agitat. L'acrobàcia contínua del govern de Pedro Sánchez no pot ser eterna. La setmana passada era notícia el pacte signat entre el PSOE i Bildu, per derogar la reforma laboral del PP però refusat al cap de poques hores pel mateix president del govern que l'acabava de signar. Aquesta setmana ha sorgit un conflicte seriós entre el PSOE i l'extrema dreta espanyola a causa de la destitució del cap de la Guàrdia Civil a Madrid, Diego Pérez de los Cobos, que ha comportat la dimissió del seu segon, Laurentino Peña i el cessament encara d'un altre cap destacat de la Guàrdia Civil, Fernando Santafé. L'enfrontament del ministre de l'Interior Fernando Grande-Marlaska -o sigui del govern de Pedro Sánchez- amb la Guàrdia Civil no és un fet menor, com demostra la reacció unànime i immediata dels tres partits de la dreta i l'extrema dreta: PP, Ciutadans i Vox. Tota una una topada amb els sectors més reaccionaris de l'Estat. Amb aquells que no es presenten mai a cap llista electoral però que defensen el franquisme subjacent que continua tenint un pes ben notable a Madrid.
La col·lisió política ha produït almenys dos incidents dialèctics significatius aquesta setmana al Congrés de Diputats. Un va ser quan Cayetana Álvarez de Toledo, portaveu del PP, amb la seva desmesura i arrogància habituals, va retreure a Pablo Iglesias de ser «el hijo de un terrorista». L'altra va tenir un signe ben diferent. Gabriel Rufián va recordar a Pedro Sánchez que Pérez de los Cobos no ha començat a mentir ara per perjudicar el PSOE. Sinó que «ja mentia quan va fer portar nou demòcrates a la presó i d'altres a l'exili» en el judici contra el referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Però llavors el PSOE callava. I els presos encara són a la presó i els exiliats, a l'exili. Una realitat que la pandèmia del coronavirus no ens pot fer oblidar.
