Enguany es compleix el 70è aniversari de la solemne declaració del 9 de maig del 1950, al Saló del Rellotge del ministeri d'Afers Exteriors de París, quan el ministre Robert Schuman, amb l'economista Jean Monnet al costat, presentà els fonaments de la Unió Europea, després desenvolupats a Roma, Niça i segellats a Maastricht el 1992, amb els principis inspiradors següents: a) estabilitat conjuradora de qualsevol nou conflicte bèl·lic; b) progressiva i estreta unió entre els pobles d'Europa, eliminant-ne les fronteres; c) garantir el progrés econòmic i social, les condicions de vida i treball dels ciutadans; d) avalar la llibertat i la justícia defensant els valors de democràcia, pluralisme, igualtat i respecte als drets de les minories.
Deixem per a un altre dia analitzar el resultat d'aquestes encomiables iniciatives, tot i que personalment, i amb les matisos que calguin, m'inclino més per les clarors que per les opacitats.
La simbòlica data del 9 de maig, per part de les institucions i entitats europeistes, ha quedat solemnement establerta com a Dia d'Europa. I així, en la mesura de les possibilitats de cadascuna, any rere any, l'hem commemorat. Al nostre Casal, amb el lliurament dels tradicionals premis comarcals, concert i successiu protagonisme de diferents països europeus (Finlàndia, Suècia, Noruega, Polònia, Grècia, Lituània, i un llarg etcètera).
Malauradament aquest 2020, a causa de la cruel pandèmia que sofrim, la celebració haurà de quedar ajornada per a la tardor, encara que sigui amb les limitacions que l'autoritat sanitària imposi. L'esdeveniment ja projectat i acordat inclou entranyables ingredients. Per primera vegada incorporem com a país convidat Itàlia, que, amb la Roma clàssica i imperial, constituí la primera experiència històrica de l'Europa unida. I, a més, amb presència de dues ciutats concretes: l'Alguer i Bolsena. La primera, conquerida l'any 1354 pel rei Pere el Cerimoniós i repoblada per catalans, on encara és fràgilment viva la nostra llengua.
I, pel que fa a Bolsena, on l'any 1263, a l'església de Santa Cristina, el dubte d'un capellà vers la transsubstanciació del pa en cos de Crist, tingué com a resposta el prodigiós vessament de sang de l'hòstia, fet que determinà que l'any següent al papa Urbà IV instituís amb caràcter universal la festivitat del Corpus Christi, sense la qual mai no hauria arribat a existir la nostra ancestral Patum.
Els missatges històrics d'aquestes dues poblacions italianes suggereixen oposades reflexions sobre els conceptes d'eternitat i precarietat. Bolsena, com a antecedent d'una festa popular que, des de l'eucarístic silenci d'antany a la rauxa enardida d'avui, ha encès i eternitzat l'ànima berguedana.
Per contra, l'Alguer, testimoni encara viu de la llengua catalana que antany tothom allí parlava, i avui, quasi devorada per l'italià, sols és usada socialment pel 10 % dels ciutadans, clar preludi de la seva desaparició.
Aquesta situació, extrapolada a Catalunya, m'origina inquietuds. La primera, que durant els darrers 17 anys de justificada i eufòrica lluita independentista l'ús social del català a casa nostra hagi sofert l'alarmant descens del 46% al 36%, amb el castellà majoritari. Si aquesta tendència continua, en els deu anys següents entraríem en la fase de perillositat mundialment establerta en el 30%.
Per essencials raons de tradició històrica i nacional catalana, llengua i independència han d'ésser inequívocament dos processos convergents i mai divergents. L'actual i polític silenci sobre el tema em preocupen. Obertament confesso que una Catalunya independent i oficialment castellanitzada en absolut em sedueix.
