Soc d'encaixar, jo. De sempre. I amb els anys he polit el ritual i el compleixo sempre. Saludar-te encaixant la mà és una bona manera de saludar-te. De vegades em trobo, ens trobem dos que, directament, el que volem és abraçar-nos, i passem directament de fase i ens abracem en un gest que té molt de sentit. Però això és una altra fase emocional. En el dia a dia, jo, encaixo fort. Fort vull dir, com cal. No pas com aquells que la posen morta quan te la donen, que de fet no te la donen, te la posen al davant perquè tu en facis alguna cosa. La mà morta en una encaixada, no és una mà. No és res. I si la mà és morta no la pots reanimar perquè el mal ve de més amunt. L'únic que pots fer és oblidar l'instant. Deixar caure la mà i parlar de qualsevol altra cosa. Jo encaixo amb ganes i és de les coses que ja trobo a faltar. I el que faltarà. Si no et saludes encaixant... què fas? Què t'inventes? Els colzes, una caiguda d'ulls, un assentiment amb el cap. Una reverència suau. Un «nàmaste»... Tinc amics que et saludaven tan efusivament que fan/feien allò tan enrevessat i tan ianqui i tan de bàsquet de fer xocar els punys, obrir la mà, pujar el colze, girar, prémer els dits, tornar a tocar-se amb els nusos dels dits de la mà i al final entrecreuar-te tot amb força i ganes de guanyar un partit. Jo m'he perdut sempre, no acabo mai a l'hora tota la gesticulació ni em sé el ritual sencer i me'n surto com puc, o sigui, malament, ho reconec, però content d'haver-ho intentat. Sovint, quan acabo penso: i ara què? Ara ens podríem dir hola. No? No em digui el lector que només soc jo qui té amics així... Doncs ara que resulta que no sé què podem fer quan ens trobem per dir-nos que estem contents d'haver-nos retrobat -això dels colzes no sé si triomfarà de veres- estic per disse-nyar-me una salutació per a temps de no fer-se salutacions. I potser gravar un vídeo i explicar-ho abans o imprimir una targeta amb una declaració d'amistat per a temps sense abraçades i, quan em trobi algú pel carrer, abans que res i abans de no saber què fer, donar-l'hi en mà: «Hola! Content de retrobar-te. Et faria una abraçada però t'estimo tant que ho deixarem per a un altre dia. Si tens 1 minut, ens expliquem la vida». I després seguir... Encaixar-se és necessari, sobretot perquè ho fas perquè vols i amb qui vols. No és obligatori. Jo, aquí on em tenen, no encaixo amb tothom. Ningú és perfecte, per sort. I si no he de saludar, no saludo. Això dona valor a quan ho faig. Una vegada, algú que m'havia fet una trastada personal i laboral, em va trobar mesos després. Garcia, no em saludes? No ho vaig fer. Vaig pensar que si saludava per força ja no tindrien sentit les encaixades i abraçades que faig perquè vull i estimo. Aquell dia vaig deixar una mà penjant. Però no soc rancuniós, just aquests dies hi he contactat amb aquesta mà i li he escrit: a la llista d'encaixades perdudes hi ha la teva. Aquests dies hi he pensat. Potser que un dia ens retrobem i, si refem ponts... reconstruïm una abraçada. És temps de fer-ho.