De les moltes converses i disquisicions que han sorgit arran de la pandèmia, una de les que m'engrescava i em cridava més l'atenció és si aquest inesperat toc d'atenció serviria per esmenar alguns dels errors que estem cometent o estem permetent que perpetrin els altres. Que, malgrat tot el mal que ha fet i que farà, potser en segons quin aspecte seria una pluja alliberadora tipus la que va caure divendres a Manresa i a molts altres indrets. Alliberadora i intensa. De les que fan net. Que potser ens faria recapacitar en temes com el necessari respecte al medi ambient, el necessari fre al consumisme desaforat, la necessitat de conversar més en comptes de fer tants likes, de posar una mica de nivell a la política i de sentit comú en àmbits com la globalització i el turisme de masses, i tantes altres coses. Comentava fa poc que anar en avió potser ja no seria com volar ficat dins d'una llauna de sardines. Res de res. Ho serà però amb la mascareta posada. Ha estat obrir la veda a les terrasses i, de sobte, tots aquells bons propòsits sembla que s'hagin desfet com l'escuma al capdamunt d'una cervesa servida fa massa estona. I la pluja ja no té cap poder. Esdevé un plugim mandrós que t'embruta els vidres de fang i que, a més, ho fa el dia que has decidit netejar-los. I tal dia farà un any. Sense que serveixi de precedent, pagaria per equivocar-me.
