Acasa nostra el Barroc no té bona premsa. La paraula ha esdevingut sinònim d'excés i artifici, el fenomen cultural només el sabem associar a retaules car-regats i angelets molsuts i el moment històric ens incomoda.
Potser ara en diuen d'una altra manera, però a la meva època d'escolar d'aquest període de la història de Catalunya, entre les glòries medievals i la recuperació econòmica (i després cultural i política), en deien la decadència. I el pinyol de la decadència era justament el segle XVII, el del barroc per definició. Un període que associem sobretot amb la pèrdua de pes polític i comercial (desplaçat a la Meseta i a l'Atlàntic), el bandolerisme i la guerra dels Segadors amb el consegüent trencament, pel nord, del Principat.
A nivell espanyol, la relació amb el segle XVII tampoc és fàcil. L'anomenen el Segle d'Or, per la qualitat de la producció literària i artística, però alhora, amb la derrota de l'Armada Invencible, la revolta dels Països Baixos i la dependència de la plata americana, és també el moment que inicia l'encara no del tot superada excepció espanyola, la desconnexió amb Europa i la modernitat
Bandolers, guerres interminables, floritures, decadència, contrareforma i senyors de negre amb escarolats al coll... aquesta era també la meva idea del barroc i la seva època. Fins que vaig estudiar filologia alemanya i vaig descobrir que hi ha tota una altra visió d'aquell període històric. Una visió que relativitza la importància del Renaixement -subscrivint-lo sobretot a l'àmbit artístic i a Itàlia- i situa en el segles XVI i XVII el veritable punt d'inflexió entre l'edat mitjana i la modernitat. Un gir històric de primer ordre amb tres detonants simultanis: Amèrica, Luther i el fred. La reforma religiosa, l'ampliació del món conegut, visitat i explotat i l'inici de la coneguda com la petita edat de gel obliguen l'Europa germànica i anglosaxona a replantejar-se no només la manera de treballar i acumular, sinó també la visió del món, de déu i dels homes (per a les dones, malauradament, tot va arribar més tard). D'aquí surten Erasme de Rotterdam, Pieterzoon Coen, Montaigne, Shakespeare, Bayle, Descartes, Leibniz, Kepler, Galilieu, Locke, Spinoza, Hobbes...
Dic tot això perquè Manresa, amb el futur Museu Nacional del Barroc i amb la petjada ignasiana, té una fantàstica oportunitat per omplir i ressignificar (en positiu!) aquest buit en la referencialitat històrica catalana. Sant Ignasi i la Companyia de Jesús, amb tots els seus clarobscurs i contradiccions, és la resposta més agosarada i moderna que el catolicisme i el sud europeus aporten a aquesta època de conflictes i nous horitzons. No és casualitat que molts dels pensadors més influents del XVII (René Descartes o Pierre Bayle, per exemple) haguessin passat per les escoles dels jesuïtes. En aquest sentit, crec que seria un error centrar el 2022 en la perspectiva religiosa i que la reflexió i la divulgació històrica hauria de tenir un paper molt protagonista. M'atreveixo, fins i tot, a suggerir un nom a convidar: Philipp Bloom, autor de (tradueixo perquè no el tenim en català) El motí de la natura: de com la petita edat de gel del segle XVII va transformar occident i va donar forma al present. Barroc i canvi climàtic, justa la fusta.
