Acòpia de picar pedra amb els dits de teclejar reivindico la necessitat imperiosa que tenim, com a territori, de reflexionar sobre la nostra realitat física, què som, qui som, i què volem ser en el futur. He defensat amb ferma convicció la idea d'una entitat metropolitana que aglutini els municipis que formen el nucli del pla de Bages. Aquesta vegada, i per no ser titllat de visionari-somiatruites, he anomenat la cosa com «Entitat Territorial Bages Centre». Defenso reiteradament que els termes municipals són ratlles obsoletes, d'origen medieval, el paper ho aguanta tot, i que ja no tenen cap relació amb les dinàmiques socioeconòmiques reals dels territoris, llevat del sentiment identitari de pertinença a un lloc.
Malauradament, aquesta divisió administrativa, el municipalisme, bona en molts aspectes, és tòxica i ineficient a l'hora d'afrontar els temes territorials. Sembla impossible que qualsevol proposta de canvi i millora d'aquest model caducat de governança generi tants recels i oposicions. Les polítiques municipals són bones per encarar les problemàtiques socials i establir una primera línia d'ajuts als ciutadans. Tanmateix, el planejament urbanístic que genera el model municipal ha estat històricament ineficaç i potencialment perillós amb el seu entorn territorial per ser incapaç de reconèixer realitats existents pel sol fet de quedar a l'altra banda de la ratlla del terme municipal. La caricatura del municipi amb el centre i cor a la plaça de l'ajuntament, amb l'església a tocar, i centrifugant les activitats molestes a l'extraradi del terme municipal (ja s'ho faran, no és el meu problema). Es allò de portar la cara neta però els calçotets bruts.
Tots tenim clar que hi ha models que cal canviar perquè no s'adapten a les realitats actuals dels territoris, el cas més clar de disfuncionalitat territorial el tenim amb les vegueries com a model de gestió administrativa territorial i el manteniment de les actuals diputacions de matriu provincial. Em permeto un acudit, potser amb una hipotètica diputació de la Catalunya Central ho veuríem diferent. Tots diem que sí com el rucs amb el cap, però aquí no canvia res. Ens fa por compartir, com el nen que agafa de sobte la pilota i no deixa jugar els altres. Les nostres ciutats encara arrosseguen subliminalment aspectes defensius hereus de l'edat mitjana, on la seguretat i la supervivència la marcaven els perímetres de les muralles. Manresa no en queda al marge, com quan expressem el concepte d'Anella Verda, en lloc d'un concepte molt més ric i empàtic com el de «Corredor Verd». Una anella és una figura tancada, defensiva, encotillada, que vol marcar límits, en canvi un corredor és un camí que ens porta a altres llocs, ens enriqueix i compartim amb altres les nostres realitats. Ens hem tancat en una falsa realitat d'equilibris, amb clau d'interessos polítics, on no volem acceptar que ens cal un nou model de governança i una nova visió compartida de la nostra realitat territorial.
L'any passat, la seu de Manresa del Coac va impulsar, per mitjà del Consell Comarcal del Bages, una diagnosi del sòl d'activitats econòmiques de tota la comarca del Bages per tal de treure'n conclusions, amb visió global de territori, que permetin futures polítiques conjuntes, consensuades i de més eficàcia en inversió. Res d'això serà possible sense un nou model de governança de caire supramunicipal, i assolir aquest nou model només és factible amb el diàleg, el pacte i el respecte mutu de totes les entitats municipals implicades en aquesta Entitat Territorial del Bages Centre. Això és impossible, i els fets així ho assenyalen, diuen la majoria. Si no aprofitem aquests temps d'incerteses i d'excepcionalitats per pensar, de manera disruptiva, en un nou model de governança i unió territorial, basada en mancomunar, compartir i coliderar, estem malmetent un futur millor per a les noves generacions. Tot és possible si la voluntat preval per sobre dels individualismes i els interessos polítics. Imaginem una «entitat consistorial compartida» amb regidors de Manresa, de Sant Fruitós, de Sant Joan i dels municipis que se sentin interpel·lats en aquests interessos comuns, on el nombre de regidories el podria definir un algoritme entre demografia, superfície i aportació de PIB, i on el procés d'integració es podria fer de manera progressiva amb un horitzó acceptable per a tothom. No és política ficció, no és demagògia, és només voluntat de fer i sentit de la responsabilitat. Ho devem als ciutadans o, millor hauria de dir, als conciutadans.
