La crisi sanitària de la Covid-19 ens ha sacsejat al conjunt de la ciutadania, i ja no només als pobles i ciutats de la Catalunya Central, sinó també al conjunt de Catalunya i a nivell internacional. Una crisi personal, social, comunitària, sanitària, econòmica i de país, que ha posat a prova la nostra capacitat reactiva i de superació enfront la invasió de la nostra esfera més íntima, per part del coronavirus i les seves derivades.
La normalitat quotidiana a la qual ens havíem habituat s'ha vist alterada, i ha incidit de manera proporcional als diferents nivells. Davant d'això, s'ha desdibuixat sovint la necessitat i recomanació d'actuació d'acord amb principis de subsidiarietat i gestió propera al territori i a la seva gent. Elements normatius com el decret d'estat d'alarma, les diferents i sovint contrariades i confuses normatives disposades a l'efecte i en desenvolupament de l'esmentat instrument de limitació de drets i llibertats, han sumat greuges a una ja minvada capacitat competencial i d'acció proactiva per part del Govern del país.
Un cop més, n'hem d'extreure lliçons. Entre aquestes, i més enllà de la constatació de la vulnerabilitat a la qual estem exposades permanentment per multiplicitat d'elements externs, cal fer referència a allò en què podem incidir amb alt grau de certesa i a allò en què sols podem contribuir de manera indirecta, però alhora rellevant. Dit d'una altra manera, hem de ser capaces de transformar situacions en aprenentatges, en millores i en accions que defugin discursos buits de contingut i de bona fe. Minimitzar imprevisibles i neutralitzar imprevistos. Adoptar maneres i formes de cogovernança real i alineada amb els grans reptes que com a societat ens hem de plantejar i als quals hem de saber donar resposta, sense descuidar el valor i la transcendència del detall, de les petites coses.
El saber fer local ens demostra novament l'alt grau de corresponsabilitat necessària, la importància de la desconcentració en la gestió i en la presa de decisions, el coneixement de l'entorn i la seva realitat. El saber fer local, novament, ens indica que, sols teixint confiances iguals entre agents territorials, és possible encarar de manera resilient respostes adequades, oportunes i vàlides, sempre sobre la base d'una estructuració i adscripció comunitària ajustada a la realitat de país.
La difícil situació en la qual ens trobem amb caràcter ordinari com a país, amb manca de recursos que, si bé generem, no disposem, i la impossibilitat de gestió real i operativa del que ens és propi, ha vingut acompanyada i agreujada per un context amb unes decisions foranes i desconnectades de la realitat concreta de la nostra comunitat humana. Aquest fet, ja per si mateix greu i mancat de racionalitat aparent, hem d'evitar que es vegi reproduït sine die també internament en el nostre àmbit territorial. No podem exigir allò que no som capaces d'autoregular-nos. Reforçar els nivells de desconcentració operativa, apoderant el territori i la seva gent, essent garants de la prestació igualitària dels serveis públics amb independència del lloc de residència, ha de ser, també, pal de paller d'una manera d'entendre, concebre i vertebrar el nostre territori en el seu conjunt. Reproduir centralismes ineficients no pot ser la resposta continuista d'inacció. Entre totes ens mereixem, des de baix, un acord i pacte de convivència i atenció a les nostres necessitats i realitats.
Les crisis sorgides arran de la Covid-19 són cada cop més emergents i evidents. Això ens ha de permetre visualitzar mancances, febleses i amenaces, però seria un error no aprofitar-ho per transformar-les en detecció de fortaleses i generació de grans oportunitats. La solidaritat ens és inherent, la bona gestió i estructuració també ho han de ser. Perquè d'aquestes crisis, encara amatents, n'hem de sortir reforçades, amb treball, esforç, corresponsabilitat, serenor i vocació de continuar construint uns municipis vius a la Catalunya Central.
