03 de juny de 2020
03.06.2020
Regió7

Cèlia Vinyes, poeta per reivindicar

02.06.2020 | 23:50
Cèlia Vinyes, poeta per reivindicar

Dues han estat les circumstàncies que ens han complicat -i en molts casos privat- el saber de l'existència, essència i competència de na Cèlia. Una intel·lectual amb un entusiasme vital encomanadís.

D'una banda, les malvestats del franquisme; de l'altra, aquell masclisme recalcitrant que ha relegat tantes figures femenines a un ostracisme més llarg de deu anys i sense representar cap perill.

Na Cèlia nasqué a Lleida el 1915. El pare era professor a l'Escola Normal de Magisteri de BCN. Però la dictadura de Primo de Rivera l'impel·lí a traslladar-se a Palma. Amb l'esclat de la guerra civil fou depurat per les seves idees republicanes d'esquerres i se l'apartà de la seva vocació.

El 1936, atrapà na Cèlia a la universitat. On ja havia desplegat, durant dos anys, una gran activitat com a membre de la Federació Universitària d'Estudiants. Des dels setze anys començà a voltar pels pobles, fent conferències, per aportar cultura a la gent humil. També hi col·laborà amb articles de clara tendència esquerrana. I començaren a aparèixer les primeres poesies. La guerra «incivil» li estroncà el brillant esdevenidor al qual semblava encaminada. I se la rebatejà amb el qualificatiu de «roja». Llavors, sinònim de dolenteria.

Tanmateix, sa mare -en una època en què la majoria només es preocupaven d'aconseguir bons casaments per a les seves filles- presumia, ella, de tenir tres filles universitàries. A part d'acostumar-les a gaudir de l'ambient cultural que la ciutat els oferia.

Acabada la contesa, reprengué els estudis. Malgrat no trobar aquella universitat que havia deixat, acabà la carrera. I el 1943 es presentà a oposicions a càtedra de llengua i literatura espanyoles de batxillerat. En ple franquisme i masclisme, obtingué el número u. I tot això creient que, molt probablement, havia sofert denúncies sobre el seu passat i el del seu pare.

Marxà cap a Almeria; una ciutat de mar per no enyorar-se tant de l'illa, però amb una minsa activitat cultural. Ella aconseguí revolucionar-la culturalment: organitzant conferències, obres de teatre, concerts, actes literaris... i reprengué la seva vocació de poeta. Però ja no utilitzà el català -amb el qual tardaria temps a congraciar-se.

Poesia i vida, en la seva obra, són indestriables. Sebastià Portell, recordant l'ajornat Premi Cavall Verd de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana que enguany havia de dedicar-se-li, ens parla de la lamentable crítica masclista que durant anys ens la silenciarà i empetití. I ara reclama el reconeixement per a la seva figura i obra «blava, blavíssima, fonda i fresca com l'aigua».

Que bonic aquest seu fragment: «Estimar / és com la mar: / que fa mal / tant de blau». I el seu poemari Del foc i la cendra.

I és que na Cèlia, si la mort no ens l'hagués manllevada tan jove, hauria reeixit per damunt de franquismes i masclismes i hauríem pogut gaudir-la molts més i molt millor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.