Des de temps ancorats en els records, els polítics practiquen visites d'obres i inauguracions. Després d'un confinament perllongat a la mítica Casa dels Canonges, el president actual de la Generalitat ha acreditat dues sortides amb publicitat, protocol i premsa. Totes a la nostra regió sanitària (i política). La primera va ser a Igualada per anunciar una pluja de milions per compensar els efectes del dur confinament de la Conca d'Òdena. La segona fou aquest dissabte (tot i que estava inicialment programada per dijous) entre Súria i Cardona. Va saltar dos dies endavant perquè el dia previst tocava fer-se l'ofès per l'anunci del tancament de Nissan.
El dia oferia un matí lluent de sol malgrat l'amenaça dels ruixats. He de reconèixer que excepte pel gris clar d'algunes de les americanes i els tapaboques de tots colors que tothom lluïa, l'escena tenia clares reminiscències pujolianes. El primer càrrec català, en cap de setmana, amb plànols a les mans, amb un tall de trànsit en un lloc de carretera indeterminat, acompanyat del conseller del ram (Noves Tecnologies) i els guardaespatlles amb les mans a l'entrecuix, en algun moment podia semblar que havíem tornat a les visites sobre el terreny d'en Jordi Pujol. Els tons cromàtics són també ara diferents en els cotxes oficials però la resta manté la pompa que se suposa que ha de tenir el cap d'un estat. I per seguir instal·lat en el bucle temporal connectat amb el passat, el president Torra va haver de disculpar-se per arribar tard. Un altre clàssic d'aquests actes. Els càrrecs locals esperen (esperaven) al lloc de la trobada, a vegades alineats o fent rotllanes mentre van mirant els rellotges i el més coreligionari va dient-los allò de: «ja ve, ja ve».
Una demostració d'estructures nacionals també es pot fer oficialitzant el pas de la fibra òptica de Súria a Cardona, justament al punt on no hi ha cobertura per fer una connexió televisiva per a la sempre present TV3. Al primer Molt Honorable això no li passava. Com poden comprovar, em perden els meus tòpics quasi ancestrals d'anys de seguiment a polítics. Lluny de Palau o del Parlament, les rodes de premsa són a dos nivells. Els periodistes del territori volen les declaracions sobre el que estan fent per allà (la fibra l'altre dia) i els dels mitjans nacionals necessiten les dels temes candents del dia. Com que encara no l'havia telefonat el seu vicepresident per enervar-lo per l'acord amb Sánchez, va derivar cap una de les notícies econòmiques més dolentes de l'any. Des de dijous passat sabem de forma oficial el que fa anys que està decidit i conegut per ells des de fa mesos: la marxa de Nissan. I ara sí, ara correm-hi tots, ell el primer. A fer veure que estan indignats i que poden aturar-ho. Em va sorprendre que digués que volia parlar amb «el Japó», sense dir si es referia a tots els súbdits d'aquella nació amb emperador o només amb el mateix monarca. Suposo que deu voler fer-ho amb el president de la compa-nyia automobilística. Agosaradament ho diré: no val la pena. Massa tard. Després d'un anunci tan transcendental d'una corporació amb acords estratègics arreu, tot el que es faci veure que es fa servirà com a maniobra de distracció. Era abans quan calia lluitar en lloc de pensar només que tot es podia controlar amb el recurs polític de sempre: la subvenció. La ministra d'Indústria és l'única que ha fet una proposta realista: cal buscar un altre soci industrial per fer-hi un projecte nou. És això o les males herbes entrant a les naus d'assemblatge. I no me'n puc estar d'acabar amb l'inspirador de tots ells: el Pujol Soley dels bons temps, faria dies que voltaria per Tòquio. Va acabar espatllant la seva biografia però de mandra no en tenia.
