Malgrat haver-m'hi dedicat uns quants anys, o potser per això, encara hi ha coses de la política que no acabo de comprendre. Sé perfectament que estar ficat dins aquella campana de vidre modifica sovint la visió de les coses, però no fins a l'extrem que a vegades ens és donat de contemplar.

Per exemple. Sembla que, com a conseqüència de la pandèmia del coronavirus, s'ha instal·lat una opinió força generalitzada que, més enllà de destinar més diners al sistema sanitari en els propers exercicis econòmics, serà bo de compensar els esforços i la dedicació de sanitaris i serveis auxiliars amb alguna retribució extraordinària. D'això fa dies que se'n parla i en trobo rastres a les hemeroteques des d'almenys els darrers dies d'abril. Preguntada dimecres la consellera Alba Vergés sobre aquesta qüestió, va dir que esperava tancar l'assumpte la setmana vinent. Mentrestant, les peticions en aquest sentit no han parat de créixer, de manera que, quan s'acordi la mesura, semblarà talment com si li haguessin arrencat al Govern algun queixal.

Un altre exemple. Sembla haver-hi acord, també, que el curs vinent caldrà augmentar el nombre de mestres a l'escola catalana. Cada dia que passa s'incrementa la pressió en aquest sentit, més quan ja s'han començat a obrir una colla de centres amb un panorama difícil de gestionar. Preguntat dimecres el president sobre aquesta qüestió, va dir que sí, que així serà, que els nous mestres seran uns quants milers. Quants? No va saber-ho dir. Així, doncs, la manca de concreció farà que, quan s'aprovi la mesura, la pressió sobre el Govern hagi esdevingut literalment insostenible. ¿No han tingut temps de calcular-ho?

Tercer i darrer exemple. El cas del ministre Marlaska i la cúpula de la Guàrdia Civil. A l'inici de la polèmica, el titular d'Interior va dir que el cessament del coronel Pérez de los Cobos obeïa a una reestructuració de la cúpula policial i que no tenia res a veure amb el famós informe, ple d'errors, elaborat a petició d'una jutgessa. I ara, passats uns pocs dies sota l'infern dels partits que en volen la dimissió, el ministre diu que el coronel va ser cessat perquè no havia informat el seu superior de les actuacions que havia emprès. És a dir, ara reconeix que es tractava d'un problema de falta de confiança. ¿Com s'explica aquest canvi en les explicacions? ¿Per què Marlaska no va exposar des del primer dia les autèntiques raons del cessament? ¿Quina necessitat hi havia d'empescar-se una mentida tan flagrant? I ara, no cal dir-ho, el ministre ha carregat de munició els arguments dels qui consideren que no té cap més remei que dimitir (si és que no ho ha fet ja d'ençà que s'ha redactat aquest article).

Tres casos en pocs dies en què els polítics es veuen empesos a adoptar determinades decisions, que acaben essent inexorables, i en què, mentrestant, s'han deixat menjar el terreny per part d'una opinió pública que ja es veia a venir que se sortiria amb la seva. Si les coses han d'acabar caient pel seu propi pes, si finalment s'arribarà a un desenllaç que ja era perfectament previsible des de bon començament, ¿com és que s'han anat diferint les decisions fins a uns extrems en què adoptar-les acaba resultant una font de malestar i de controvèrsia? És incomprensible. Sembla clar que, en tots tres casos, han mancat reflexos, ha mancat la visió d'allò que acabarà sent realitat, de manera que més hauria valgut evitar des de l'inici que les decisions es podrissin enmig de les vacil·lacions dels polítics de torn. I és que no n'hi ha prou de fer les coses, sinó que cal, també, fer-les en el moment més oportú...