El miserable aprofitament electoral que Donald Trump està fent de la tensió racial genera comparacions amb Richard Nixon, que el 1970 va intentar treure partit dels aldarulls que van esclatar quan la Guàrdia Nacional d'Ohio va disparar contra un grup de joves que protestaven contra la guerra del Vietnam i en va matar quatre. Nixon, bevedor solitari i cínic amargat, arrossega l'estigma del Watergate i ser comparat amb ell és embrutidor. Està bé. Però la diferència entre l'un i l'altre és abismal. Un bon exemple: aquesta setmana Trump ha fet dissoldre una manifestació a bufetades per poder sortir de la Casa Blanca a fer-se una foto amb una Bíblia a la mà. La matinada del 9 de maig del 1970, tot l'entorn de la Casa Blanca estava ple de joves indignats que havien estat protestant i es resistien a marxar. Nixon es va llevar a les 4. Estava nerviós. Va anar a despertar Manolo Sánchez, un humil immigrant gallec que li va fer de criat tota la vida. Li va dir: «Has vist alguna vegada el Lincoln Memorial de nit? Anem!» Seguit per quatre escortes atabaladíssims, es va plantar al Memorial en plena nit, amb vestit fosc i corbata. Va ser reconegut immediatament per uns quants hippies somnolents. No s'ho podien creure. No el van escridassar. S'hi van anar acostant i el van rodejar. Nixon va debatre amb ells dues hores, fins que va ser clar. Era un friqui, però tenia fusta. Trump la fusta la té al cervell.
