Malgrat que aquest juny ens està fent el maig i això vol dir que el núvol Berga es diverteix sent el protagonista de les tardes berguedanes, no es pot negar que les terrasses han servit perquè als carrers de la capital s'hi respiri humanitat i alegria. Aquella joia de viure de la qual els francesos són uns mestres. Bé, Berga no és París i les terrasses parisenques no són les d'aquí, és clar. Però, salvades totes les distàncies, veure els car-rers plens de silenci i por o veure'ls amb gent compartint les ganes de socialitzar, fent un cafè (un de màquina de veritat), esmorzant, dinant o sopant, és tota una altra història. Les terrasses ajuden a sortir de l'atzucac anímic i econòmic i a caminar cap a la recuperació d'una normalitat que no existirà com la d'abans del virus fins que no hi hagi la vacuna.

A Berga, a més les terrasses han configurat nous paisatges. A la font del Ros mai s'hi havien vist taules i cadires situades a la placeta petita, la de l'arbre gran. Per mi les podrien deixar així. I què me'n diuen de poder gaudir del dolce fair niente en una terrassa a la plaça de Sant Pere, alliberada dels cotxes. O contemplar la punxa de Sant Francesc asseguts en una plaça del Forn que és una gran terrassa. També hi ha terrasses en lloc insospitats com a l'estreta illeta que separa els sentits de pujada i la baixada del passeig de la Pau. Enginyós i singular.