Deu perdona sempre, l'home a vegades, la naturalesa mai. Aquesta frase apòcrifa és molt adient avui, 5 juny, que se celebra el Dia Internacional del Medi Ambient. Certament la natura no ens perdona mai i nosaltres, amb la nostra supèrbia, reincidim un cop i un altre.
En aquestes terres mediterrànies en tenim dos exemples claríssims. Els aiguats i els incendis. Tots sabem que tard o d'hora la famosa gota freda caurà sobre nostre, no és gens excepcional, però tot i així encara hi ha qui construeix a les lleres de rius i rieres, i el dia que ens cau el cel a sobre tot són plors. És cert que enderrocar el que està mal ubicat és molt car, però, si no fem res, el dia que caiguin cent quaranta litres per metre quadrat en una hora que no ens estranyi que ho arrossegui tot. L'exemple clar és Terrassa, l'any seixanta- dos del segle passat la gota freda ho arrasa tot, amb un resultat de quasi mil víctimes i unes pèrdues que, si les calculéssim avui, serien de milers de milions. En els últims dos anys hi han caigut aiguats de les mateixes proporcions, però les immenses rieres artificials que la rodegen van canalitzar l'aigua furiosa i no va fer gens de mal. O la mateixa Manresa, on avui la xarxa de clavegueram, després de les grans inversions fetes, és capaç d'engolir sense gaires contratemps pluges d'aquesta magnitud.
L'exemple contrari són els incendis. Tots sabem que el dia que es donin les condicions meteorològiques extremes el foc s'encendrà arreu del país. En aquell moment el nostre eficaç sistema d'apagada no hi podrà fer res, i com la cosa es compliqui tindrem un immens incendi que s'haurà d'apagar tot sol, perquè nosaltres no podrem. Aquest que és un fet sabut i conegut, ningú hi pren mesures, a part d'una mica de cosmètica. Potser va sent hora que fem cas als enginyers forestals que ens diuen que cal treure combustible del bosc i que per això cal valoritzar la fusta i els productes del camp perquè així augmenti la superfície conreada.
Aquests dies al conjunt del planeta estem patint les conseqüències de la nostra supèrbia. La pandèmia del covid-19 és quelcom que els experts tenien anunciat que passaria, però a part d'unes quantes pel·lícules de Hollywood poca cosa més hem fet. És cert que els països del sud-est asiàtic, com que ja havien vist les orelles al llop, algunes mesures havien pres, però la resta del planeta vivíem en la més feliç de les ignoràncies.
Resultat, només a Espanya 28.000 morts, segons les dades epidemiològiques de l'OMS, i segons càlculs de mortalitat comparada estaríem al voltant dels 43.000. Són xifres que esgarrifen i no pots parar de pensar que darrere de cada persona hi ha una tragèdia familiar. Què cal fer perquè no torni a passar? Aquesta pregunta en si mateixa ja és errònia, perquè si torna a passar, passarà. La pregunta correcta hauria de ser, què hem de fer perquè quan torni a passar no tingui aquestes conseqüències tan devastadores? No soc tan ingenu per creure que tinc la resposta, però potser va sent hora que el conjunt de la societat, començant pels responsables de les administracions, dotem de mitjans el nostres sistemes de salut per fer-hi front.
Ara ja sabem que aquest tipus de virus, que són presents a la naturalesa, a part de mortífers, viatgen de manera intercontinental en avió i per tant ningú pot fer veure que no l'afecta. De moment, en el present més immediat, el que cal per no espatllar-ho del tot és fer cas a les autoritats sanitàries, que arreu del planeta estan intentant parar la pandèmia.
