A poc a poc comença a ampliar-se el panorama general de la informació, tot i que l'evolució del coronavirus continua sent encara l'argument bàsic de tots els mitjans de comunicació del país. S'està rebaixant la tensió ambiental i això només és positiu a mitges: és en aquests moments quan es demostra el tarannà d'un país i si té o no la capacitat d'aguantar com cal una situació greu i del tot inesperada com la que estem vivint encara. La patacada sanitària haurà estat molt gran i el nombre de morts serà molt més elevat del que, almenys fins ara, ens imaginàvem. Tant aquí com a tot Europa i a tot el món. Segurament no oblidarem la pandèmia gaire fàcilment. I segurament la por de viure'n alguna altra ens empaitarà molt de temps. Però ara ens queda encara la tasca ingrata de superar les conseqüències de la del 2020. La setmana passada comentàvem alguns dels efectes polítics de la Covid-19, que ja s'estan fent visibles des de fa dies. Però cal tenir en compte igualment, i de manera molt destacada, les conseqüències econòmiques d'un virus que ningú no coneixia fa tan sols quatre o cinc mesos. La primera gran seqüela econòmica del coronavirus ha estat la interrupció del treball. Milers i milers d'empreses i de treballadors han quedat sense feina. És cert que la reactivació ja ha començat però som lluny dels nivells de primers d'any. Catalunya sobrepassa, de llarg, els 700.000 afectats per un ERTO, que no són de moment a l'atur però una part dels quals acabarà perdent la feina. A final de maig, a tot l'Estat, els aturats eren 3.860.000, mentre que al febrer n'eren 3.246.000. Hi ha diferències notables entre sectors econòmics però tots han patit el sotrac d'un virus del tot inesperat.

D'ara endavant la tasca més important de les administracions públiques serà recuperar la sanitat i l'economia. Però no només això. Hi ha àmbits que també han patit molt i pateixen encara, com l'escola i la cultura, que són trets bàsics de la identitat del país. Tot requerirà atencions i, evidentment, inversions, en un moment que tothom reclamarà ajuts econòmics i subvencions. Farà falta valentia per prioritzar i per anar a buscar diners allà on sigui. I aquí hi haurà un dels grans problemes. Teòricament han d'arribar considerables recursos europeus, però que seran fiscalitzats per l'Estat, que no dubtarà gens a posar-hi la condició de fer bondat, políticament parlant. Per això hi haurà també la necessitat ineludible de plantejar, amb més força que mai, una reclamació històrica: que s'elimini el dèficit fiscal, la coneguda diferència de més de 16.000 milions d'euros entre allò que l'Estat recapta a Catalunya cada any i allò que hi retorna en forma de serveis o inversions. Una qüestió prou important per aconseguir el suport unitari de tot l'independentisme català i de la gran majoria de la població.

No podem oblidar tampoc que en aquest moment l'Estat espanyol viu moments de feblesa i té problemes molt greus per resoldre. El deute acumulat és monumental. La covid-19 ha accentuat la crispació que ja existia entre govern i oposició, l'equilibri polític és inestable, el prestigi exterior de l'Estat ha reculat molt i la valoració interna i externa de la monarquia cada cop és més baixa. L'opinió dels organismes internacionals defensors dels drets humans sobre els presos polítics catalans és contundent: s'han de deixar lliures i eliminar el delicte de sedició, etc. No podem acceptar, doncs, que la «nova normalitat», esmentada sovint per Pedro Sánchez, ens faci oblidar o ajornar les reivindicacions pendents. Al contrari: cal seguir lluitant per aconseguir-les. A mig camí de superar la pandèmia, aquesta és realment la normalitat més urgent de recuperar.