Les tres noies caminen juntes carrer avall en aquesta tarda de fulles marejades de tant de vent i tenyida d'una llum intermitent que fa la rateta a la pluja. Ara surt el sol, ara desapareix, ara cauen quatre gotes. Ningú corre a recollir la tovallola de bany oblidada als estenedors del terrat. M'acosto, ara que ja em deixen, a passejar per l'entorn de Collbaix. Els camps que configuren el meu paisatge vital són d'un verd intens com no havia vist mai. Porto les vambes i els pantalons plens d'espigues. Les mates, esquitxades de flors grogues, han crescut tant que no veig on trepitjo i em fan pensar en els canals netíssims de Venècia, en el silenci dels car-rers, en els dofins nedant vora les platges, imatges d'un món que hauria pogut ser més bell que el que tenim. De sobte, sento una fresa i del mig de l'herbassar s'aixeca una daina que em mira, es gira i es perd. Una aparició tan atípica en aquest indret com una nevada al juny. Serà difícil tornar-la a veure quan la «nova normalitat» l'empenyi cap on era, bosc enllà.
L'ànsia col·lectiva per canviar de fase m'arrossega i em fa sentir com la participant d'una cursa d'obstacles. Salto tanques sense saber quantes me'n queden ni si disposaré de prou energia acumulada per arribar fins al final, ni si realment hi ha punt d'arribada. El desig de normalitat ha reomplert els carrers i em passejo de nou per la ciutat, amb extrema cautela, entre homes i dones que gosaria dir que busquen el mateix que jo: desentumir-se. M'he posat les mateixes robes, sabates i bossa creuada per intentar assemblar-me a la que era abans. He procurat fer el que feia, però constato una vegada i una altra que no soc la mateixa. Fracasso en l'intent. Soc com una impostora. Abans era jo -o el que jo pensava que era. Ara soc una mala actriu interpretant-me a mi mateixa. Una part de mi continua confinada.
No sé quin pòsit deixarà aquesta experiència en els infants, que, ara ja sí, i rotundament, han signat una aliança perpètua amb les pantalles a través de les quals miren mestres i companys com si fossin cromos d'un àlbum en moviment. Espero que no s'oblidin de mirar de debò als ulls, de somriure encara que sigui sota les mascaretes, del plaer d'agafar algú de la mà. Demano al meu fill gran que em digui què n'ha tret de positiu, d'aquest confinament. M'explica que ha millorat la relació amb el seu germà petit, que s'abracen més que abans. Curiosa constatació ara que el contacte físic està sota sospita. Que poc s'imaginaven mesos enrere els participants del moviment internacional d'abraçades gratuïtes -que es plantaven als carrers i places de les ciutats abraçant desconeguts amb l'únic objectiu de regalar afecte i combatre la desconfiança i els prejudicis-, que es convertirien avui en el moviment més transgressor de tots.
