En el recorregut de l'any litúrgic hem anat resseguint els fets més rellevants de la vida de Jesús: naixement, vida oculta, predicació, passió, mort, resurrecció, ascensió i, diumenge passat, l'efusió del seu Esperit.
Aquest diumenge, festivitat de la Santíssima Trinitat, arribem a una visió sintètica de tot. La fe cristiana és clara: confessem un sol i únic Déu que és, alhora, Pare, Fill i Esperit Sant.
L'home, en el seu anhel de transcendència, en la recerca de l'absolut, de l'Inefable, gosa afirmar que hi ha una raó de tot el que existeix i arriba a intuir que hi ha un ésser que existeix des de sempre i per sempre que és la causa de tot. Qui ha descobert això ha descobert el Pare.
Però el coneixement de Déu-Pare assoleix la seva plenitud en Jesucrist que s'encarna, es fa un de nosaltres. Ens adonem que unir-nos a Ell i al seu missatge alliberador ens situa en un estat de veritable felicitat que sobrepassa tot el que és humanament imaginable. El breu i dens fragment de l'Evangeli que proclamem aquest diumenge (Jn 3,16-18) comença dient «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell...». Jesucrist és, doncs, el Fill. Per Ell podem conèixer el misteri admirant-nos de la voluntat de comunió de Déu amb nosaltres. El cristià neix del trobament amb Jesucrist que dona un nou horitzó a la seva vida i li assenyala la tasca.
L'Esperit Sant és la força dinamitzadora que ens impulsa al seguiment de Jesucrist, ens guia en el discerniment i ens garanteix la presència de Déu entre nosaltres.
És a dir: anem al Pare, seguint el Fill i portats per l'Esperit Sant. Per als cristians, el misteri trinitari és vital i molt especialment quan ens meravellem en adonar-nos que Déu ens obre la porta a participar del seu dinamisme d'amor i de comunió. Aleshores podem viure amb fonaments sòlids, amb més força, més sentit, més plenitud, més senzillesa... En definitiva: amb més consistència; desperts i disponibles a lliurar-nos sense límits a la caritat vers tothom. Sempre i molt especialment en moments difícils i incerts com els que estem vivint hem de sortir a oferir l'alegria que brolla de saber que estem en bones mans: a les mans de Déu.
Al mateix temps, no podem acceptar ingènuament determinats costums i actituds que s'introdueixen i es generalitzen entre la societat i que si no són rebutjats poden arribar a ser justificats en detriment d'una vida de fe. No deixa de ser cert que si no vivim segons creiem, podem acabar creient segons vivim.
Enmig de tantes veus, sense por d'anar contra corrent, hem de ser capaços de transmetre esperança i confiança, preparats per les possibles sorpreses de cada dia.
