Enguany es compleixen 380 anys justos de l'alçament popular del 7 de juny del 1640 a Barcelona contra les tropes castellanes que va donar lloc al que es coneix com a Corpus de Sang. Sembla que els segadors van ser els qui van liderar la revolta i d'aquí prové la lletra de l'himne nacional de Catalunya. Gairebé quatre-cents anys i, salvant les distàncies òbvies, el conflicte amb el poder hispanocèntric segueix més o menys igual. No soc partidari de reviure el passat en clau nostàlgica ni, encara menys, mitificar-lo. Però sí que convé veure com determinats comportaments segueixen en la mateixa línia malgrat el pas dels segles i els esforços per reconduir situacions de xoc i de tibantor. En efecte, la voluntat anorreadora de la cultura catalana i de la seva personalitat econòmica i social (diversa i canviant, això sí) segueix idèntica. No fem veure que no és així, perquè ens autoenganyaríem. Es tracta d'una tensió que va fent pujades i baixades en el temps, però el mar de fons es manté. No hi ha manera que des del Madrid cortesà, i avui del malaltís centralisme administratiu dels negocis oligopolístics, que es creu tot ell molt modern i cosmopolita, es pugui plantejar una altra manera de ser i de fer. És clar, quin interès hi tenen si així viuen prou bé? A la seva manera mantenen el poble resignat, amb una certa dosi de clientelisme i amb poca empenta per fer la revolta social, poc atractiva i arriscada amb aquest estat de coses. Van manant el seu poble sense donar a conèixer la diversitat cultural d'unes terres que voldrien homogènies perquè així pensen que es desactiven millor les vel·leïtats sobiranistes. I aquí, els nostres polítics volen, una i altra vegada, canviar el panorama des de dins amb postureig i bones paraules. I, en cas d'un trencament llargament anunciat, de manera indolora. La realitat és, però, tota una altra.
Convé, doncs, recordar-ho. Hi ha un llibre recent del catedràtic d'història Antoni Simon que ens ho explica amb rigor i alhora amb esperit divulgador: 1640, de Rafael Dalmau editor. Fruit de la seva recerca, ens ofereix una visió transversal d'aquell moment que té, crec, molt paral·lelisme amb el que vivim avui. Han canviat, naturalment, els personatges, la manera de fer, la composició social i el context polític en general. Però el xoc entre dos països veïns, amb dues maneres de veure la relació de l'administració amb els ciutadans és molt semblant. Com diu el professor Simon, «les tensions constitucionals entre dos models d'estat diferenciats -l'un de naturalesa contractualista, pròpia de la formació històrica catalana i l'altre de tendències absolutistes, impulsat des del centre castellanocortesà de la monarquia hispànica- van adquirir un volum especial d'ençà de les dècades finals del segle XVI. El xoc es produí en qüestions clau com ara l'organització territorial de l'Estat, la subjecció de l'autoritat pública a la llei positiva i la ubicació de la sobirania». Déu n'hi do el que ha plogut des d'aleshores, però podria ben bé ser una descripció de la situació actual!
