No ens calen maces ni comparses, som capaços de fer Patum amb el sentiment. Amb una canya de pescar o amb una escombra fem una maça i entre dues persones, una sobre l'altra, fem un gegant». Paraules del geganter Joan Serra. La frase explica el sentiment de molts berguedans vers la Patum, aquesta febre pròpia de qui sent fervor per una causa, una festa, uns colors esportius; de qui s'abraça a l'ancestre en una comunió espiritual i cultural que mira de reüll la racionalitat. Enguany, Berga no fa la Patum en majúscula, la de la plaça de Sant Pere atapeïda, la de la comparseria demanant espai a la multitud per poder ballar escoltant músiques úniques; la del tabal tel·lúric marcant el batec de la festa. No hi haurà ni passacarrer, ni Patum de lluïment, ni Patum de nit, ni la guita esbojarrada amorrant-se a la barana, ni l'àliga majestuosa girant de cua, ni gegants, ni àngels, ni turcs i cavallets, ni maces... ni plens. Els carrers del barri vell no podran estar atapeïts i als bars, la barreja, el mau-mau i les cerveses no marxaran amb la fluïdesa d'anys passats. Però tot i que la Patum física serà menys palpable (que no inapreciable, perquè algú farà Patum), la que no desapareix és la Patum espiritual, la que els berguedans porten incrustada talment fos una herència genètica. Hi haurà Patum, si cal amb una canya.
