10 de juny de 2020
10.06.2020
Regió7

«El magraner»

09.06.2020 | 23:42
«El magraner»

La nostra manera d'aproximar-nos al fet literari s'ha anat transformant des de l'antiguitat. Si a l'inici la transmissió oral dominava sobre l'escrita, que depenia de la fixació i la difusió d'alfabets i altres formes de representació visual dels sons per mitjà de signes gràfics, només a partir de la impremta, ja al segle XV, l'accés a la lectura va deixar de ser el territori privilegiat de cancelleries, corts, monestirs... Avui els textos literaris disposen de nous suports tecnològics i podem llegir una novel·la en una tauleta digital o sentir-ne l'enregistrament amb un audiollibre. Però alhora hi ha un qüestionament de les formes clàssiques d'entendre els gèneres: es produeix un ressorgiment de l'oralitat i la improvisació, es replantegen les estructures tradicionals de la poesia, emergeixen nous gèneres vinculats a la nostra gestió del temps, de l'escriptura i de la lectura, com el microrelat... No es tracta només d'un canvi de canal, sinó que, com succeeix amb altres expressions artístiques, hi ha una reconsideració del llenguatge. L'últim llibre de Jordi Llavina, un autor amb una trajectòria sòlida i fecunda, és El magraner, que va obtenir el Premi Marià Manent de Poesia. Doncs bé, a El magraner conflueixen el vers i una prosa narrativa. Hi trobem un relat sobre un personatge que emprèn un camí sense cap destinació definida. Al llarg del seu recorregut solitari per diversos indrets coincideix amb dones que l'acolliran fugaçment, en una geografia on la mort serà una presència recurrent, de vegades pressentida, de vegades sobtadament propera. Escrit en tercera persona, des de la perspectiva d'algú que explica el trajecte, amb una notòria dimensió onírica i un to sovint nostàlgic («l'absència d'una dona el va fer així»), que segueix el protagonista, el text narratiu precedeix i embolcalla els poemes. El llibre s'obre amb la imatge d'una magrana esbadellada que Llavina associa als vitralls de catedral i va esdevenint-se entre boscos i prats, esquivant nuclis urbans, en un seguit d'apunts que ens acosten algú que observa la natura i s'hi capbussa amarant-se'n. S'hi succeeixen pensaments («si l'aigua corre ja no és lloc, sinó passatge del temps») i impressions, que es combinen dins del volum amb uns poemes on l'autor, amb un treball formal exquisit, alterna el lirisme i la imatge pictòrica amb la ironia i l'esperit crític. Llavina hi anota: «L'oliva que és un ull que veu la mort», «Natura morta: una magrana oberta/ i un adormit que fa veure que és mort», «el passejant sap que ha arribat a Enlloc», «no pensis en la cort/d'un rei. El porc és net/ de cor. El rei, pervers»... De fet l'escriptura poètica es converteix a El magraner en part de l'argument del llibre: «Mira de reprendre el poema antic en la memòria». El protagonista d' El magraner confessa: «Fujo, diguem, d'aquell que hauria estat o que hauria acabat sent si no hagués emprès aquest llarg passeig». Quan arribem al final del llibre, els versos hi adquireixen un to més greu: «Tu, mort, desert d'eternitat i sorra!»

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit